Surt a fer la compra un sol cop a la setmana perquè té por de contagiar-se. La mascareta li fa basarda, se li entelen les ulleres i té l’estranya convicció que quan se la posa hi sent menys. A més, li provoca asfixia i tot plegat li sembla d’estar comprant en apnea lliure sota l’aigua, la qual cosa li produeix inseguretat. Per enllestir ràpid fica els productes dins el carro una mica a la babalà, abusant de productes elaborats, conserves i precuinats que prefereix a productes frescos, per temor a que puguin estar infectats. Avança entre els lineals del supermercat amb extrema rapidesa, com si nedés amb aletes als peus i va esquivant altres habitants del fons marí. Paga per la seva pesca i surt a la superfície del carrer agafant una alenada d’aire, però la cel·lulosa que li tapa la boca impedeix que li arribi als pulmons, i això l’angoixa. Sense fer la descompressió frisa per arribar a casa, respirar sense brànquies i desinfectar-se fins la mateixa ànima. Transita pel carrer i procura extremar les distàncies amb d’altres vianants, que s’atansen com un exèrcit inquietant de personatges amb màscares neutres sense ànima, i això la inquieta. De fibra tècnica o teixit, altruista o egoista, amb vàlvula, quirúrgica, higiènica, infantil... el món li sembla una trista companyia de teatre sense text ni director. Algú l’ha reconeguda de lluny i la saluda amb un gest mecànic, però intentant endevinar qui és l’estranya silueta passa de llarg i no li ha tornat la salutació, això la neguiteja.
Si almenys el virus s’encomanés únicament per excrecions nassals, enlloc de dur mascareta duríem un nas de pallasso. La vida no deixaria de ser el mateix escenari de comèdia i tragèdia però mostraríem una identitat íntegra, perquè així com la màscara anul·la l’esperit sumint-lo en el desconcert de la neutralitat i desant-la a mercè d’un cos que no la podrà actuar, posar-se un nas vermell és un gest que canvia la teva vida i la dels teus conciutadans, perquè al moment de posar-se’l s’obren els ulls, s’escolta millor, s’amplifica i s’encomana el somriure, et fa riure de tu i de tot al temps que es descongestionen i afloren les emocions, augmenten les defenses i fa caure totes les altres màscares...Un nas de pallasso, pensa ella, a més d’evitar que s’entelin les ulleres, és l’única vacuna que pot salvar el món.