Quan el documental sobre l’aparellament de la tortuga llaüt dona pas a un anunci de pòlisses de vida, ella desperta atordida per una migdiada massa llarga. Va a la cuina, obre la nevera, n’escaneja el contingut i pren un formatget de “La vaca que riu”, que assaboreix mirant l’embolcall. Té alguna cosa de sinistre. Aquell vell ruminant amb arracades li recorda el gerent de l’empresa, no perquè porti arracades, sinó per aquell somriure maquiavèl·lic amb què li va anunciar un ERTO injustificat.
Són les vuit. Ho sap perquè fora algú ja pica de mans. Surt al balcó i, encomanant-se del coratge col·lectiu, s’entrega amb ferma convicció a la cita universal de l’aplaudiment. La cerimònia li provoca un sentiment de fraternitat ecumènica, gairebé com un Nadal microscòpic que té lloc durant cinc minuts cada vespre i que comparteix amb totes aquelles siluetes anònimes unides en el projecte comú de destinar un pensament solidari als sanitaris. Això l’emociona. Se li estreny la gola i li assalta el desig d’abraçar la humanitat, però està sola...
Està sola perquè ha escollit la solitud a les falses companyies, l’alliberament a la dependència, allò essencial davant allò superflu i trivial. I així, mentre la humanitat s’aboca a l’alta gastronomia compartint imatges de plats elaboradíssims i cremant després les calories al ritme frenètic d’algun tutorial, ella s’exonera de complexes i aprofita el confinament per a reconciliar-se amb el seu cos i les seves quatre parets. Tot just s’ha emancipat d’un matrimoni infaust amb un home ingrat. I ara que ha descobert els forats negres on es confina l’ànima, agafa embranzida i fa neteja d’agenda, contactes i armaris.
Es desprèn sense concessions de tot allò que és grisenc: vestits anyencs plens de boletes descarades, promeses d’amor esfilagarsades, butxaques d’abric on dorm el darrer hivern als plecs encarcarats dels klínex vells, la pàtina de pols sobre aquella fotografia que ell li va fer un vespre a la platja... I deixa entrar el sol fins al darrer racó de cada calaix, aquell hàbitat de foscor on ploren els mitjons desaparellats, aquells que no llences per si de cas...
I del vestit de núvia innocent que dorm als llimbs de l’altell amb la seva tristor de naftalina i la llaçada d’arnes i ressentiment, guardat com qui guarda el botó de recanvi d’una camisa que ja no tens, se’n fa una catifa voladora abans que el seu marriment acabi esgrogueint-li les parets.
I deslliurada del lligam material on fins ara pensava que s’aferrava la vida, emprèn el vol sobrevolant tots els cels.