Hi ha una part de la història d’Europa que ens sembla culturalment i geogràficament molt llunyana, tot i que, cronològicament, se situa en un període que va de la Primera Guerra Mundial a la Guerra Freda. Potser perquè ens costa mirar el continent amb perspectiva, tenim la impressió —no sabem ben bé per què— que la seva divisió política ha existit des de sempre, com si les fronteres fossin una realitat immutable i no el resultat d’una història plena de conflictes, canvis i contradiccions. Pel que fa a Albània, el nostre coneixement sovint es limita a una associació gairebé automàtica, d’aquelles que ens han quedat gravades a la memòria escolar: Albània, capital? Tirana.
Però la història dels països no sempre coincideix amb la dels pobles que els habiten. La desintegració de l’Imperi otomà, que culminaria amb la creació de la República de Turquia, va transformar profundament el mapa polític del continent. Albània va proclamar la independència el 28 de novembre de 1912, després de gairebé cinc segles de domini otomà. Fins aleshores, les poblacions albaneses havien viscut dins un imperi multiètnic i multilingüe, en què la llengua, les tradicions i els vincles culturals no sempre coincidien amb les fronteres polítiques que acabarien imposant-se.
Imaginem, doncs, una família que viu a Tessalònica, una ciutat que avui pertany a Grècia, a començaments del segle XX. Forma part de l’elit otomana, parla habitualment en francès i té l’albanès com a llengua familiar. Una combinació que potser ens sorprèn, acostumats com estem a associar una llengua, una cultura i una identitat nacional a un territori concret. Però aquesta família ens obliga a plantejar-nos algunes preguntes: els seus membres són turcs, grecs o albanesos? I, sobretot, qui decidirà a quin país pertanyen i on hauran de viure?
Lea Ypi, en una novel·la que, tal com indica en el subtítol, recrea la vida de la seva àvia Leman, ens acosta a aquest món en transformació. A través de la història familiar, l’autora retrata el final de l’Imperi otomà, la formació dels estats grec i albanès, i l’arribada del comunisme als Balcans. La vida de Leman ens ofereix algunes respostes, necessàriament parcials, a les preguntes que ens acabem de fer, però també ens mostra fins a quin punt les grans transformacions polítiques poden alterar el destí de les persones.
Aristòcrata d’origen otomà, Leman emigra de Tessalònica a Tirana, on es casa amb Asllan Ypi el 1941, en plena Segona Guerra Mundial. A partir d’aleshores, la seva vida, com la del seu marit, quedarà marcada pels trasbalsos polítics d’un país que, després de la guerra, caurà sota el règim comunista. Tots dos patiran les conseqüències de les purgues i de la repressió, en una història que ens recorda que les fronteres no són només línies dibuixades als mapes: també poden determinar la vida, la identitat i el futur de les persones.