La tardor és una de les èpoques més fascinants de l’any. Tot sembla més suau, més madur i ordenat. Les calorades s’han acabat i el fred encara queda lluny. La tardor ha estat una estació procliu a les llegendes, supersticions i a les històries i contes. Les llegendes són la veu del poble que s’ha transmès als nostres dies. Cada generació les ha esmenat, adaptat i ampliat. Tanmateix, els pedagogs contemporanis recalquen la importància de l’avorriment, perquè aporta temps per a la creativitat. La tardor és, doncs, un moment fantàstic per a crear, desconnectar de les pantalletes a les estones lliures, avorrir-se i endinsar-se en un conte o una llegenda.
La història que us explicaré avui és real i lliga molt bé amb aquest paisatge ja acompanyat de fulla seca i d’algun boiram. La nostra protagonista Caterina Campodonico va arribar a ser un personatge molt conegut a Gènova al segle XIX. La coneixien com la Paesana o la Nocciolina. Venia castanyes i canestrelli en una parada al carrer. Els canestrelli són unes galetes populars a tot Itàlia, però especialment al Piemont i Ligúria. N’hi ha en forma de neula i de bunyol, però la pasta sempre és seca, molt adient per a la tardor.
Doncs bé, prop d’on la Paesana venia els seus dolços sovint hi passava un estudiant de música, pelat de fred i famolenc, anomenat Giuseppe Verdi. Cada vegada que Caterina el veia li regalava quatre castanyes cuites que li escalfessin les mans i l’estómac. Eren altres temps i feia més fred que no pas ara.
El compositor sempre va recordar la vella castanyera. Un cop va ser famós va convidar-la a totes les estrenes de les seves òperes. La seva entrada al teatre anava acompanyada d’un aplaudiment general.
Caterina també és famosa per haver-se autofinançat, amb el fruit del seu treball i estalvis, una de les escultures funeràries més famoses, ubicada al cementiri monumental de Staglieno. Quan la Nocciolina va morir encara no havia pogut satisfer el deute amb l’escultor i la resta de l’import va ser completada amb donacions populars.
Al peu de l’escultura hi ha aquest epitafi:
“Venent quincalla als Santuaris d’Acquasanta de Garbo i de sant Cebrià, desafiant la intempèrie, m’he procurat els mitjans per a passar la vellesa i també per a immortalitzar-me a través d’aquest monument, que jo Caterina Campodonico (anomenada la paesana) em vaig fer fer mentre estava viva”.
La història de Caterina lliga amb les nostres castanyeres, quan als voltants de Tots Sants posaven la parada als nostres carrers i places. La castanyada que encara avui existeix, amb la tenacitat que tenen els costums folklòrics quan són de menjar i beure, porta sempre la càrrega del calendari pagès, del vent de poble i una llar de foc encesa per explicar llegendes ben antigues tot menjant castanyes i bevent un got de moscatell.