Com a no creient, considero que davant els grans dilemes del nostre temps, cal saludar i acollir qualsevol reflexió que, des de la responsabilitat, fomenti el diàleg cívic. La recent carta encíclica Magnifica Humanitas, del papa Lleó XIV, analitza l’impacte social de la intel·ligència artificial (IA) i ens situa davant una cruïlla: o acceptem un model tecnocràtic que ens deshumanitza o optem per una responsabilitat compartida que protegeixi la nostra convivència. El repte actual s’enfronta a dues amenaces: la institucionalització de la mentida a escala massiva i la implantació d’un nou feudalisme tecnològic que obre la porta a la tirania, a la pèrdua de la democràcia i a la transformació del teixit dels nostres barris i la qualitat dels serveis públics que reivindiquem com a essencials. La IA, lluny de ser una eina neutra, s’ha convertit en un multiplicador de la desinformació. La capacitat de manipular continguts difumina els límits entre la veritat i la ficció, i això debilita la democràcia. Quan la veritat perd valor i s’imposa un pragmatisme cínic, els qui controlen les plataformes dicten què és real i faciliten l’autocensura i el camí cap a derives totalitàries que fragmenten la cohesió social.
La degradació de la veritat va lligada estretament al perill d’un creixent feudalisme tecnològic. Avui, el control de les infraestructures i les dades està concentrat en mans d’uns pocs actors privats transnacionals. Aquests autèntics “senyors feudals digitals” acumulen un poder superior al de molts governs, de manera que escapen al control democràtic i imposen unilateralment les regles del joc. Sota aquesta asimetria, els ciutadans corren el risc de quedar reduïts a la condició de serfs digitals: variables de consum, perfils explotables o simples engranatges d’un sistema opac.
Aquesta tirania es manifesta en l’explotació laboral invisible de milions de persones que etiqueten dades o extreuen minerals en condicions inhumanes per alimentar els algoritmes. Els biaixos automatitzats decideixen fredament qui té accés a oportunitats i qui en queda descartat, tot plegat sota una petjada ecològica i energètica que castiga els territoris més fràgils.
La resposta no és el rebuig passiu a la tecnologia, sinó subordinar el desenvolupament algorítmic al bé comú. Cal “desarmar” la IA per arrabassar-la als monopolis que colonitzen el futur. Per evitar aquesta nova tirania digital, calen marcs jurídics supranacionals i una intervenció pública valenta que retorni el control de les dades a la ciutadania.
Només una aliança entre institucions, organitzacions socials, escoles i famílies garantirà una higiene de l’atenció, promourà el pensament crític i defensarà la dignitat. El progrés només serà real si serveix per enfortir la llibertat i manté intacta la nostra capacitat irrenunciable de tenir cura de l’altre i la nostra humanitat.