La ciutat no comença a l’asfalt, sinó sota les nostres sabates. Caminar pel carrer hauria de ser un exercici quotidianament plàcid, un dret bàsic de ciutadania i el pilar fonamental de qualsevol piràmide de mobilitat sostenible. No obstant això, per a molts veïns i veïnes (especialment, la gent gran o amb mobilitat reduïda), transitar pels carrers s’ha transformat en una autèntica cursa d’obstacles. Una gimcana diària on el premi no és cap medalla, sinó arribar a casa sense haver trepitjat un paviment en mal estat.
La realitat quotidiana del nostre espai públic revela una urgència sovint ignorada pels despatxos oficials. Les voreres pateixen un deteriorament crònic que va molt més enllà de la simple estètica: d’una banda, trobem el clàssic xoc entre naturalesa i urbanisme, amb arrels d’arbres mal planificades que aixequen lloses i trenquen el nivell del terra; de l’altra, infraestructures obsoletes amb materials antics, sots imprevistos i rebaixos de guals mal resolts que converteixen tot el recorregut en un pla inclinat i traïdor. No parlem d’incidències puntuals, sinó d’una realitat generalitzada en molts dels carrers de la vila que acumula dècades de pedaços en lloc de solucions estructurals.
Segurament, aquest aspecte tan bàsic i terrenal no s’estudia ni es recull en els plans de mobilitat urbana, més atents a les grans xifres o grans actuacions. Tanmateix, vetllar pel manteniment de les voreres és vital i indissociable per garantir una bona mobilitat accessible, segura i lliure de riscos per a tothom.
Aquest abandonament no és intranscendent; té un cost humà directe i inacceptable. Parlem de caigudes reals, de traumatismes, de pèrdues d’autonomia personal i de la por fundada de molts ciutadans a trepitjar el carrer. Sense anar més lluny, a casa meva ja n’hem patit les conseqüències directes amb dues caigudes, una realitat dolorosa que comparteixo amb massa veïns i coneguts que podrien explicar històries idèntiques. Quan una infraestructura bàsica falla, el missatge implícit és d’abandonament institucional.
Per tot això, cal deixar enrere la lògica de la reparació d’urgència i de la resposta reactiva a base de pegats. Cal que el Govern municipal faci una planificació rigorosa i la posada en marxa immediata d’un programa continuat d’intervencions urgents. No hi ha transició verda ni mobilitat sostenible possible si la primera baula de la cadena (el desplaçament a peu) esdevé un perill físic. Garantir unes voreres netes, anivellades i segures no és un capritx estètic; és una qüestió de justícia social, d’accessibilitat universal i de dignitat democràtica. Cal que l’Administració escolti el clamor quotidià de molts ciutadans i doti els pressupostos dels recursos necessaris per prevenir abans de lamentar danys personals. La ciutat es guanya o es perd a peu de carrer.