Míriam Cano és una escriptora i periodista nascuda a Molins de Rei l’any 1982. També és traductora i directora de l’escola Bloom. Ha publicat diversos llibres de poesia i des de fa anys conrea també, tant a la premsa com en format d’assaig, la no-ficció. Col·labora habitualment a Catorze. Ha estat la pregonera de la Festa Major de Sant Miquel.
L’escriptora acaba de publicar un assaig que porta per nom Es mengen els gats, una [càpsula] sobre les narratives de la ultradreta: “La ment humana assimila millor una mentida ben construïda que una veritat incòmoda. No hi fa res que el missatge sigui inconsistent, el que compta és que sigui intens. Les emocions fortes generen plaer, la indignació col·lectiva és addictiva. La ultradreta ho sap i ho explora. Per això, resistir el relat autoritari exigeix tornar a omplir el llenguatge de veritat”.
L’autora, que va declamar un pregó d’altíssima qualitat narrativa sobre els nosaltres, exposa al seu assaig que “el feixisme del segle XXI no s’alça amb desfilades marcials i crits a l’uníson. Sovint, comença amb una broma, un mem, una frase de cafè. És un feixisme viral, emocionalment convincent, adaptat al format breu, però que segueix utilitzant els mateixos pilars de sempre: por, ressentiment i deshumanització”.
El títol del llibre esmentat (Es mengen els gats) és una provocació no pas inventada per la Míriam Cano: són paraules textuals de Donald Trump en un discurs en què acusava els immigrants de Springfield de menjar-se els gats i els gossos de la gent que hi vivia. “Diuen -segueix la Míriam- que arriben per destruir-nos, que no volen adaptar-se, que ens volen robar, contaminar o imposar la seva cultura”. “I quan ja no queden arguments -conclou-, que es mengen els gats”.
“I com pot ser -es pregunta l’escriptora- que després de tot el que sabem, la mentida torni a triomfar? No vivim, suposadament, en l’era del coneixement, amb totes les dades a la nostra disposició i mil fonts per contrastar? I, tanmateix, torna a triomfar. I ho fa amb força, amb una cara nova, amb nous altaveus amb discursos reciclats”.
En la seva introducció, Cano conclou que “això no va de les mentides concretes, sinó de la seva arquitectura. De com es construeix una narrativa capaç de trencar la realitat, de fer-la mal·leable”. De com un relat pot convertir el veí en sospitós, el dissident en traïdor, la víctima en amenaça. És un llibre, aquest, “sobre la postveritat, sí, però també sobre la postempatia”.
Un dels lemes que defensa la Míriam Cano és que “la forma més eficaç de resistència és la resistència a la mentida”. Durant aquest assaig, l’escriptora fa una exploració del relat com a arma política, una dissecció de la mentida eficaç, del llenguatge que busca activar, no comunicar. Del discurs que va directe a l’emoció i es riu de la raó.
La veritat, conclou la Míriam Cano, ja no habita al centre del debat.