Ateses les actuals circumstàncies, que tot indica que aniran per llarg, he pensat com podríem viatjar en tren i suportar alhora els talls de llum, les caigudes de catenàries, els endarreriments d’horaris constants, els arbres caiguts enmig de les vies, la desaparició sobtada i no explicada de trens programats i anunciats, i un llarg etcètera que tothom coneix i que per acabar-ho d’adobar va acompanyat d’una absoluta manca d’informació als usuaris, en molts casos, a més, acompanyada d’un menysteniment per part del personal de RENFE vers els passatgers.
Tot això és producte de 40 anys de desídia, manca de manteniment i, en definitiva, d’una nul·la inversió en Rodalies, perquè els diferents governs de l’Estat des de meitat de la dècada dels 80 del segle passat van prioritzar la inversió en l’Alta Velocitat (AVE).
Si bé és cert que l’Estat central accepta cobrar i recaptar els nostres impostos, és igualment cert que això porta aparellada l’obligació de reinvertir aquests diners a tenir cura de Rodalies.
És que no se n’havien adonat?
He cregut, modestament, que la idea de la presidenta de la Comissió Europea, Sra. Ursula von der Leyen, que intenta pal·liar els efectes d’una possible i futura 3a Guerra Mundial amb el seu famós KIT de SUPERVIVÈNCIA, podria ser homologable amb una bona adaptació per als viatgers de Rodalies del nostre país.
En què hauria de consistir aquest KIT?
En primer lloc, una bona motxilla que contingués aigua, uns entrepans casolans, una peça de recanvi de roba interior, analgèsics i ansiolítics per resistir els endarreriments i no llençar-se a les vies. Evidentment, també un carregador i, si pot ser, una bateria externa, una bona llanterna per si cal caminar pels túnels, calçat adient per si s’ha de caminar per les vies i un bon llibre, que sempre pot ajudar-nos a passar les hores mortes en cas de quedar- nos aturats entre estacions o en una mateixa estació. I fins aquí el que jo crec que puc recomanar-vos; la resta que al lliure albir dels usuaris.
I en el cas específic de l’estació de Molins de Rei, que fa més de quatre anys que estem esperant que estigui construïda i adaptada, caldria, al meu entendre, afegir-hi diversos estris per poder accedir-hi o sortir-ne. També, algun recipient on poder fer les necessitats fisiològiques, ja que no disposem de lavabos. A més, ens caldrien sabates amb grampons, piulets fiables, atès que l’ascensor tot sovint està aturat, una corda prou ferma per pujar de l’andana al tren, una petita escala desplegable per si cal creuar les vies, vist el lamentable estat del pas soterrat, i tot això sense haver sabut trobar solució per a les persones amb mobilitat reduïda, les mares amb els cotxets de les criatures, les persones amb lesions físiques al tronc inferior, etc.
Tot i que aquest escrit pugui semblar una broma, malauradament reflecteix una realitat que patim centenars de milers de catalanes i catalans.