A tomb de l’acte d’inauguració, el passat mes de febrer, d’una placa al Cementiri Municipal en record de Caterina Casas, primera regidora de l’Ajuntament de Molins en plena Guerra Civil, em va venir al cap com s’havia viscut aquests prop de 90 anys des de l’inici de la Guerra Civil, al 1936, la derrota republicana i la posterior postguerra, amb la repressió, l’exili i l’assassinat de milers d’homes i dones republicanes.
Però com va viure aquesta postguerra la majoria de gent, famílies i descendents, moltes persones de les quals no necessàriament foren personatges destacats en el bàndol perdedor? Com es va transmetre el relat de les vivències a cada casa?
En primer lloc, el fet més característic va ser el silenci, l’ocultació de la història real i l’intent sovint reeixit de difuminar la realitat viscuda segons cada família, generalment a causa de la por i la profunda, bèstia i cruel repressió.
I caldria esmentar que, sobretot en els pobles petits, la por a ser delatat sense motius polítics contrastats, quan les causes de fons moltes vegades eren temes com les venjances personals a causa de motius econòmics, discussions d’herències, repartiments de terres o motius religiosos, va provocar un silenci ensordidor i tenebrós que en més o menys intensitat ha arribat fins als nostres dies.
La mort del general Franco l’any 1975 i la posterior transició no varen portar la llum. La transició la varen guanyar des del punt de vista de la memòria els vencedors de la guerra.
La transmissió històrica dins la immensa majoria de llars va ser ocultada amb el vistiplau dels mateixos afectats i familiars, que aparentment callaven de motu proprio les històries de familiars compromesos amb la República.
Aquesta manera de fer va produir-se sense cap tipus d’intervenció dels guanyadors. És a partir del moment que la tercera generació arriba a la joventut, quan aquesta memòria començar a surar fruit de la curiositat i les ganes de saber dels que comencen a investigar qui som i d’on venim.
I per què ara aquest article? Per dos motius bàsics: un, la recuperació de la memòria històrica i la recerca i exhumació del gran nombre d’homes i dones enterrats en fosses comunes encara no obertes i moltes d’elles ni trobades, quasi 90 anys després dels fets; el segon motiu és observar que la ideologia que va guanyar la guerra l’any 1939 torna a treure el cap, amb o sense senyera, cada cop amb més força i malauradament amb una important implantació arreu. Una vegada més, queda clar que no tenim memòria.
Justament per tot això, actes com el que va fer l’Ajuntament amb Caterina Casas són d’una importància cabdal. Ara caldria reforçar molt més els temes de memòria, fer-ne pedagogia i, al meu entendre, que el MEMORIAL DEMOCRÀTIC de la Federació Obrera es convertís en un espai de referència per a tots els joves de la nostra vila. La memòria és fonamental per al futur.
En definitiva, tot això son mesures per blindar la democràcia.