S’ha dit sempre de Catalunya que som un país de trànsit i d’acollida. Començant per no anar gaire lluny, per les migracions internes del món agrari cap a Barcelona i el seu món incipientment industrial, o el moviment produït per la fil·loxera a finals del segle XIX.
A finals dels anys 20 del segle passat arran de l’Exposició Universal de l’any 1928, es produeix el primer gran flux migratori de gent vinguda d’Espanya, bàsicament d’Andalusia, Extremadura, Aragó i Múrcia. D’aquesta última, a Molins de Rei, n’hem tingut i en tenim una nombrosa comunitat procedent de Lorca.
El que es pot veure fàcilment és que hi ha un denominador comú en tots aquests moviments de gent d’un lloc cap a l’altre: el que impulsa les persones a deixar la terra pròpia és, en tots els casos, la necessitat imperiosa de garantir la pròpia subsistència i la de la família, i de procurar un futur per a la descendència.
És evident que ningú marxa de la seva terra per gust, ningú deixa casa seva, amics, família, el lloc de naixement, i les seves arrels si no és per necessitat.
A les dècades dels seixanta i setanta del segle passat, es produeix el segon gran flux migratori de gent vinguda d’arreu de l’Estat espanyol, a Molins de Rei aquestes persones van venir a cobrir “bàsicament” la demanda de mà d’obra en el sector tèxtil.
Què passa ara, que està passant en aquestes dues primeres dècades del segle XXI? Doncs que la immigració ja no prové de la Catalunya interna o de l’Estat Espanyol, sinó que principalment és de l’Amèrica Llatina i del Nord d’Àfrica i de l’Àfrica subsahariana.
Són diferents les dues immigracions sí la motivació per migrar és la mateixa, és a dir, subsistir, poder menjar, tenir un sostre, etc.? Crec que més enllà de les diferències culturals, són iguals. Certament, aquesta nova immigració a ulls de molts es molesta per causa de l’idioma, costums, religió, maneres de vestir, etc. Però per un català dels anys 20 del segle passat era tan foraster algú vingut d’Andalusia que un d’una altra terra que pertanyés a l’Estat Espanyol, per tant, no fem estatalisme, l’Estat no respon a tot.
El que no pot ser és que mentre la patronal catalana i espanyola demana més mà d’obra estrangera, el país no tingui les infraestructures (sanitat, educació, serveis socials, habitatge, etc.) per poder fer-hi front amb les mínimes garanties, i alhora crear un clima de convivència entre els nouvinguts i la població autòctona, perquè si no estem sembrant el camí pels discursos racistes i xenòfobs de la dreta extrema i l’extrema dreta.
Catalunya en 20 anys aproximadament ha passat de 6.000.000 a 8.000.000 milions, en canvi, continuem amb la major part dels serveis públics de fa vint anys.
Per tant, jo trec la conclusió que el decalatge entre el que demana la patronal per continuar creixent i els problemes que genera aquest fort increment de població, amb totes les necessitats socials que cal cobrir, sumades a les de la població autòctona, provoca tensions, crispacions i desgavell social.