Per manca de documents que ho acreditin, com és habitual, ja que es tracta d’una època documentalment fosca, no coneixem els orígens de Sant Marçal. Sabem de l‘existència de l’ermita el segle XIII gràcies a un document de l’any 1295, però res no justifica quan es creà.
Se sap que, en aquells temps, eren freqüents els eremites i que n’hi havia que ni tan sols disposaven de capella, sinó que vivien en coves on feien penitència. Altres vegades, una ermita era atesa per un d’ells, ja que hi vivia a prop.
Sigui com sigui, el que fou Sant Marçal no disposà de benifet que assegurés unes rendes per a un clergue o prevere per tenir-ne cura i celebrar-hi culte fins al segle XIV.
L’advocació a Sant Marçal no era habitual a la comarca i pensem que possiblement va arribar de la mà d’algun benefactor, més tardanament.
Sí que es coneix que l’ermita, al segle XIV estava vinculada a la casa o fortalesa de
Ciuró pel benifet testamentari de Constança de Noguera, vídua de Francesc Ferriol i propietària de Ciuró.
Fou des que es va fundar el benifet quan hi va haver un capellà o un clergue que s’hi dedicava exercint el culte. Sembla ser que el 30 de juny, festa de Sant Marçal, es feia una processó que, com es pot suposar, transcorria cap al Castellciuró. Precisament, la processó era causa de controvèrsies, perquè el 29 de juny hi havia la de Sant Pere Romaní i Sant Marçal queia l’endemà.
En aquella època, el sosteniment radicava en la gent benestant i, precisament, els testaments i el nomenat benifet podia provocar tensions, en aquest cas amb el rector de Santa Creu d’Olorda. Hem de pensar que el suport depenia dels feligresos i, molt important, les masies de l’entorn, entre les quals se citen: Ça Torra, Maimó, Pólvora, Colses, Rey i Bofi.
El 12 de març de 1367, Francesc de Caslari va vendre Sant Marçal dins les propietats de Castellciuró a Berenguer de Relat, de manera que passaren a formar part del seu Termenat.
Però, a l’ermita, ja fa més de tres-cents anys que es va perdre el culte i s’anà abandonant.
Segons la nova demarcació parroquial, l’any 1884 pertanyia a la parròquia de Santa Creu d’Olorda i des del 29 de març de 1980 va passar a la parròquia de Sant Miquel de Molins de Rei.
Ara gairebé ni podem fer una mirada a les seves ruïnes protegides de possibles desaprensius. Intentem fer una descripció del que en resta.
Es tracta d’una nau, orientada de sud a nord, d’uns 18 metres de llarg per 10 d’ample, una mica trapezoidal, amb porta adovellada en la part oest i, al sud, una petita habitació que qui sap si seria sagristia.
Cal destacar uns murs en opus spicatum, els quals, juntament amb la forma del conjunt, ens podrien remuntar al preromànic.