La paraula prové del llatí Imperium, del 31 aC, a l’Imperi romà, encara que fórmules semblants les trobem molt abans, per exemple, ja en els accadis.
Es considera com un gran estat multiètnic en el qual el poder polític l’ostenta una persona, l’emperador, amb poder absolut, càrrec que acostumava a ser hereditari.
Amb la caiguda de l’Imperi romà d’occident, en aquesta part d’Europa desapareix l’Imperi. El Papa de Roma era com un rei que lluitava per dominar en el centre d’Itàlia i, al segle VIII, lluitava contra uns forts enemics terrenals: el llombards.
Però cap al segle IX apareix l’ajut d’una força centreeuropea, els carolingis, que, després de derrotar els llombards, pacten amb el Papa i aquest, recent ascendit amb el nom de Lleó III, nomena Carlemany, l’any 800, Imperator Augustus, títol que l’any 962 esdevindrà
Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic.
Però només un dels fills de Carlemany heretà el títol, cosa que provocà que decaigués el poder, ja que el temporal restà repartit entre els germans, que, per agreujar-ho, mantingueren constants lluites pel poder.
Aquest conflicte no fou sols intern del l’Imperi, sinó que aviat aparegué entre l’Imperi i el Papat, ja que Roma considerava que ostentava el poder sobre el món cristià i l’emperador n’era el braç executor, mentre que l’emperador es considerava el protector i amb capacitat sobre les grans decisions de l’Església.
Va ser el 1273, en ocasió de l’elecció d’un nou emperador, considerat feble, Rodolf d’Absburg, quan amb la seva habilitat decantà el futur cap una nova estratègia de no-enfrontament amb el Papat.
La successió de l’emperador no era hereditària. Inicialment era elegit entre els líders de les tribus més importants (francs, saxons, bavaresos i turingis), que el 1356 es concretà en la Bulla aurea. La realitat fou que es convertí en un sistema quasi hereditari elegit pels anomenats prínceps electors: el rei de Bohemia, els arquebisbes de Colonia, Maguncia i Tréveris i els prínceps electors de Brandenburg, Sajonia i Palatinat.
I així fins a arribar a Carles V, que lluità políticament i econòmicament contra Francesc I de França, propiciat pel Papa.
Triat Carles V emperador i entronitzat a Aquisgrà, fou coronat pel Papa Climent VII a Roma amb corona de ferro llombarda i a Bolonya, més tard, amb corona d’or, com a Cèsar, després d’un gran enfrontament entre Carles V i el Papa pel fet que aquest darrer volia evitar que l’emperador prengués massa força.
De fet, després de Carles V ja no s’ha coronat cap més emperador.