Seguint el fil del mes passat, intentarem aprofundir en la petjada del poble iber al nostre municipi. Fent una ullada a l’orografia ens trobem que el poblat de Santa Creu, al turó de Can Ribes, es va situar en el punt més alt i escarpat. Aquest sembla que ja va existir al segle IV aC, essent posteriorment abandonat i rehabilitat cap al 150aC per un curt període, pel motiu esmentat en l’article anterior.
En contraposició, els de la Plaça de Les Bruixes s’aproparen al riu, que els oferia abundància de collites, caça i pesca, com podria ocórrer en la resta de la cadena de turons propers a la zona fluvial, llocs preferits per construir-hi els poblats.
Són coneguts, i a corre-cuita excavats, el de la Plaça de Les Bruixes I, aproximadament del segle III aC que, per les circumstàncies ja comentades, fou destruït, i el de Plaça de Les Bruixes II, coexistint amb els romans. Aquell, més antic, és el que s’erigí al cim del turó, entre la riera del Molí i la de
Sant Bartomeu, reunint totes les condicions idònies.
És d’admirar l’activitat dels membres d’Amics del Museu de Molins de Rei, que salvaren de demolidores màquines molts vestigis històrics. Cal ressaltar que el 1971 el soci del Museu Josep Pujol Vila fou qui donà coneixement que en les obres a l’antic camí de Sant Bartomeu de la Quadra quedaven al descobert les primeres restes arqueològiques del jaciment II. Procedint a un rescat cuitat i laboriós, s’amplià a l’estudi del jaciment I.
Afrontant amb El Papiol tenim un altre poblat iber, el de Les Argiles, que encara no s’ha pogut estudiar i que esperem no s’hagi vist afectat pels rebaixos de Les Llicorelles.
Fa uns anys, a la vessant d’aquest que mira a El Papiol, s’hi podien trobar molts bocins de ceràmica d’aparença ibèrica i, prop de la part boscosa, unes pedres tallades. No hi ha cap estudi fet respecte al Castellot, a la Vall de Sorgues, ni a l’Ermita de Sant Marçal. Respecte al Castell Ciuró, de fonaments antiquíssims, caldria una prospecció a fons. El cert és que l’emplaçament reuneix les característiques d’altres poblats. Finalment, Sant Pere Romaní, per damunt de la vila romana de Ca la Còrdia, és un altre turó ben emplaçat.
Recordem que, a l’època, el riu Llobregat solia inundar terrenys fins a la via del tren i al carrer de Baix al poble i, conseqüentment, les actuals rieres i torrents serien espais valorats per cultivar productes frescals, les petites planes propícies als cereals i, als terrenys més costeruts, la vinya, l’olivera o els garrofers. L’aigua indispensable per amarar el lli, el bestiar i la ceràmica la tenien a l’abast. I és la ceràmica la que ens ha tramès la interessant informació que avui podem gaudir als espais de Ca n’Ametller i de Pintor Fortuny.