En algun moment o un altre has sentit parlar de Fortnite. Has vist algú jugant des del seu mòbil o consola pel carrer, nens i nenes marxar cap a l’escola amb les lletres a la motxilla, samarretes penjades als Encants cada divendres al llarg del passeig del Terraplè... O potser l’has conegut perquè, de tant en tant, algun il·luminat de la psicologia infantil decideix fer-se propaganda “demonitzant” els videojocs. Perquè és clar, FORTNITE és un videojoc.
Anem a pams: com es juga a Fortnite? El funcionament és fàcil: 100 jugadors són llançats en paracaigudes a una illa, on s’han d’eliminar entre ells fins que només en quedi un. És esgarrifós, oi? Però no patiu, no és tan salvatge com sembla. Les imatges tenen un estil cartoon molt similar als dibuixos animats i mai surten escenes de sang o escabroses.
Un dels grans reclams del videojoc és que és un Free To Play; això vol dir que el pots descarregar a pràcticament qualsevol dispositiu i jugar-hi sense cap cost.
Però, si no es paga per jugar, com en treuen beneficis? Els ingressos del joc venen dels continguts descarregables, petites millores estètiques que fan la teva experiència més exclusiva i divertida. D’aquesta manera podem comprar un skin que farà que el nostre personatge tingui una aparença destacada com la de Batman, Deadpool o Terminator. També es poden comprar moviments que executarà el nostre avatar per celebrar alguna victòria, com el famós Swis swis, o la brillant interpretació que va fer Charlton Banks al ritme de Tom Jones a la sèrie El príncep de Bel-Air.
Fortnite recapta uns dos mil milions de dòlars a l’any. És fort eh!
A aquests tipus de joc se’ls anomena Battle Royale, terme directament relacionat amb l’obra homònima de Koushun Takami, on planteja, en una ucronia, com el govern del Japó escull anualment 50 aules entre tots els instituts del país per fer-los lluitar a mort fins que només en queda un. L’ambientació d’aquesta obra és terrorífica i realment queda molt allunyada del tarannà informal que ens trobem al videojoc. Battle Royale es va convertir també en una pertorbadora pel·lícula i, anys més tard, la Suzanne Collins es va agafar a aquesta idea per fer Els jocs de la fam. Però no va ser l’única, ja que la popular sèrie de Netflix El juego del calamar també en va prendre nota. Val a dir que ningú ha “demonitzat” aquestes obres.
Un cop, passejant per una llibreria em vaig trobar l’obra de Koushun Takami amb un cartell que indicava “Descobreix l’origen de Fortnite”. Se m’escapa el riure quan imagino la cara del pobre infant, a qui li devien regalar, després de llegir les quatre primeres pàgines...