A Molins de Rei, un poble tranquil on cada racó amaga la seva història, estranys successos van tenir lloc quan petits objectes van començar a desaparèixer misteriosament als veïns. Aviat, els murmuris de preocupació van omplir els carrers.
En Josep, propietari del Forn del Pont, des de feia dies havia notat la presència d’una figura esquiva acompanyada d’un animal als voltants de l’avinguda de València, sempre al vespre, a l’hora de plegar. Durant un sopar, la Laia, propietària de La Mamarratxa Bistrot, havia sentit uns clients explicant que els havien entrat a robar a casa.
El Whatsapp de l’Associació de Veïns del Centre Vila treia fum amb els comentaris de la gent. Les sospites que hi hagués un lladre al veïnat anaven en augment i la tensió podia palpar-se a l’aire.
Un matí, un grup de veïns van decidir reunir-se per mirar d’abordar el problema. Prenent uns cafès asseguts a la terrassa de la Pastisseria Arenas, van estar intercanviant teories sobre la identitat del lladre: hi havia els que pensaven en algú de fora de Molins; d’altres sospitaven que podien tractar-se d’entremaliadures d’infants. Enmig del debat, un petit gat negre es va moure sigil·losament per les jardineres del carrer i, d’un salt, es va endur amb la boca les claus que un dels presents havia deixat sobre la taula.
Ara, doncs, tot apuntava que el famós lladre podia ser el felí i l’havien de capturar. El van perseguir fins al Castellciuró, als afores del poble, i, en baixar a les masmorres, hi trobaren un munt d’objectes brillants, com li agradaven al gat: rellotges, anells, collarets, agulles per als cabells i, fins i tot, estris de cuina. Mentre observaven bocabadats tot aquell botí, una ombra humana, oculta al fons de la garjola, es va anar apropant discretament fins a la sortida. De sobte, va sortir corrent escales amunt en un intent desesperat d’escapar de la multitud. Per sort, els agents de la policia local, desplegats pels voltants del castell, el van poder detenir abans que s’escapés.
Durant l’interrogatori, van esbrinar que aquell home tan astut portava temps entrenant el gat i que l’animal no era més que l’eina que feia servir per cometre els furts.
Amb el lladre a la presó, per fi els veïns van poder recuperar la tranquil·litat i les seves pertinences. El gat, exempt de culpa, va ser adoptat per un veí amb la condició que s’assegurés que les seves habilitats mai més es tornarien a fer servir amb mals propòsits.
Un cop més es va demostrar que, fins i tot en l’adversitat, la comunitat es pot unir amb un mateix propòsit. Que aquest episodi ens serveixi per recordar que junts som capaços de superar qualsevol desafiament.