La pluja havia estat implacable la nit anterior. Els carrers de Molins de Rei encara estaven humits, amb bassals que reflectien un cel grisós, però això no havia impedit que el poble es despertés amb l’energia de la 174a Fira de la Candelera.
L’Ona no havia faltat mai a aquella cita. Per a ella era gairebé un ritual: passejar entre els estands, tastar formatges artesans i, per descomptat, algun vi. Però aquest any no podia evitar pensar en les sequeres i les restriccions d’aigua que havien colpejat tothom, o en els aiguats posteriors que havien arrasat terres i vides. «Què ens espera si no reaccionem?», es preguntava mentre avançava, distreta.
Es va aturar a la mostra de vins, on l’aroma del xarel·lo la va fer somriure. Va tastar-ne una copa mentre l’enòleg li explicava com el celler havia implementat sistemes de reg gota a gota i mesures per reduir pesticides.
—Això respecta el medi ambient i ens assegura que les vinyes aguantin els canvis climàtics —va dir amb orgull. Què et sembla?
Però abans que l’Ona pogués respondre, un nen que perseguia una pilota va topar amb ella. La copa va caure i el vi va esquitxar el terra humit. El nen, atabalat, no sabia què fer.
—Tranquil —va dir ella, somrient—. Només és una copa. El vi ja l’he gaudit.
Un jove de cabells esvalotats, voluntari de la Fira, es va apropar amb una escombra:
—Perdona, ha estat culpa meva, que he xutat massa fort. Però et compensaré: puc acompanyar-te on vulguis amb una bici elèctrica. És part de les iniciatives sostenibles d’enguany.
L’Ona va acceptar i així, mentre recorrien els carrers amb les bicis, ell li va anar mostrant les millores fetes per aconseguir una Fira més respectuosa amb el medi ambient: contenidors de reciclatge, estands biodegradables i tallers per a infants sobre gestió de residus. «Petits gestos que sumen un gran impacte», va dir el noi.
De camí a casa, l’Ona es va aturar davant un bassal i el reflex del cel, encara ennuvolat, la va portar de nou a preguntar-se com havíem passat, en qüestió de setmanes, de patir sequeres a grans inundacions. Tanmateix, entre aquells petits gestos i somriures compartits a la Fira, va sentir que no tot estava perdut. «Potser encara som a temps», va pensar amb una espurna d’esperança. «Amb implicació col·lectiva podríem trobar l’equilibri entre l’economia i la conservació de la biosfera».
Aquella nit, mentre descansava al sofà amb una copa de xarel·lo a les mans, l’Ona va decidir deixar de ser una mera espectadora dels canvis per formar-ne part activa, començant amb una llista de propostes que millorarien la sostenibilitat de la Fira del pròxim any, titulada: Petites accions, grans canvis.
I, per primera vegada en molt de temps, va sentir que el futur no estava escrit. Perquè si tots aportem el nostre granet de sorra, potser aconseguirem un món millor.