“Joan Fuster és la mesura de totes les coses.”
Parlar de Fuster és parlar del poeta, sí. Però també és parlar de l’assagista, del columnista, de l’historiador de la llengua, del crític literari, del professor universitari, de l’activista compromès i, sobretot, d’un dels més grans intel·lectuals de la cultura catalana del segle XX. Així que, com en altres casos, no és només un dels “meus clàssics”, és un clàssic. I, tal com va escriure ell mateix en un dels seus textos plens d’ironia, “Joan Fuster és la mesura de totes les coses”. O, si més no, hi afegiria jo, de totes les coses al País Valencià i d’una gran quantitat de coses al conjunt dels Països Catalans.
I per això no és casual que gairebé tothom en conegui el best seller Nosaltres, els valencians. Si no l’heu llegit, feu-ho. Si ja l’heu llegit, rellegiu-lo, perquè a cent anys del naixement de l’autor i a 60 de la seva primera edició, el llibre encara és d’actualitat i ha esdevingut una de les aportacions més interessants a l’estudi de la història, la política i la societat del País Valencià, alhora que ajuda a entendre’l més que qualsevol altra lectura.
Doncs sí, tal com he avançat unes línies més amunt, el 23 de novembre ja farà cent anys que aquest “homenot” va néixer a Sueca, capital de la Ribera Baixa, ciutat on va viure tota la vida i que conserva el seu llegat en la que fou casa seva: 25.000 llibres, documents personals i literaris, obres de Miró, Tàpies, Alfaro i d’altres artistes. I per això, perquè fa un segle que va néixer, el 2022 és l’Any Fuster. No cal dir que aquesta commemoració ha estat l’excusa perfecta per rellegir-ne l’obra; per tornar a fullejar Diccionari per a ociosos i Aforismes; per somriure de nou amb algunes de les falses definicions, de vegades de dues línies, de vegades de tres pàgines, sempre intel·ligents, reflexives, amenes, iròniques i, fins i tot, sarcàstiques.
No cal dir que tant el seu tarannà com la seva trajectòria intel·lectual i d’activista polític li van passar factura. En un país de postguerra sense ambient cultural, va patir la censura del règim, una gran hostilitat per part del franquisme estructural (allò que ara en diríem banal), el silenci dels mitjans de comunicació i, finalment, l’11 de setembre de 1981, un atemptat amb bomba a casa seva que no aconsegueix posar fi a la seva vida, però que destrossa la biblioteca i l’arxiu de l’autor.
El que els terroristes no van ser capaços de destruir va ser la capacitat d’ironia de Joan Fuster, ironia de què sempre en feu bandera i que podem trobar escrita a Consells, proverbis i insolències:
“Contra el bé i contra el mal – contra les pretensions de l’un i de l’altre – només tenim una defensa: la ironia”.