“És que el fonoll és defectuós perquè no és una rosa?”
Josep Maria Espinàs
No tinc fills i això fa que sigui incapaç de comprendre com s’arriben a estimar, les hores d’insomni que provoquen, la preocupació que genera la seva salut, la inquietud quan es pensa en el seu futur. Però puc imaginar-me que tot aquest neguit es fa immens quan el fill no és allò que alguns en dirien “normal”. Pensem que, encara avui, qualsevol diferència significativa entre un nen i els que són “normals” pot convertir-se en una important font de problemes per a la vida d’aquest infant: escola, amics, atenció mèdica, futur professional, vida personal...
Doncs bé, això de tenir un fill que no es corresponia amb la normalitat acceptada els va passar al Josep Maria Espinàs i a la Lina Luján quan la seva primera filla, l’Olga, va néixer amb síndrome de Down l’any 1955. Ho va fer en una època difícil i la família es va haver d’enfrontar a la incomprensió d’una societat que no estava preparada per acceptar la diferència.
Això ens ho explica aquest membre dels Setze Jutges, i escriptor prolífic, en un dels llibres més meravellosos que he llegit, que ens acosta a la condició humana amb una sensibilitat inimaginable.
Són 17 cartes adreçades a la seva filla. Cartes plenes de l’amor i del respecte d’un pare que reivindica la personalitat i els valors de l’Olga, independentment de les seves capacitats, diguem-ne, “intel·lectuals”. El títol del llibre és una afirmació de la singularitat humana: El teu nom és Olga. No ets deficient mental, ni deficient psíquica, ni mongòlica, ni subnormal - terme habitual setanta anys enrere i que encara ara s’usa per insultar - ; ets l’Olga.
L’Olga, la protagonista d’aquestes cartes, va morir el febrer del 2019 quan tenia 6 anys i el seu pare la va acomiadar amb un fragment del llibre que us recomano avui:
“Petons, com sempre, fins a deu. Així, mentre jo et feia els deu petons, aprenies a comptar.
I tu sempre has volgut correspondre’m bromista i tendra - fent-me’n onze.
Gràcies per tot, estimada Olga.”
La prosa del Josep Maria Espinàs és senzilla, té la senzillesa de les coses autèntiques, de la reflexió madurada, de fer les coses sense pressa. Sempre que en llegeixo un llibre o un article m’adono que, reflexionant, ens convida a meditar sobre la quotidianitat. Possiblement, és en aquest llibre que això queda més clar. Sempre he pensat que escriure com ell ho fa és molt difícil, justament perquè sembla tan senzill.
Un gran llibre, imprescindible, ple d’humanitat, d’un dels nostres escriptors més fecunds: El teu nom és Olga.