Marco Polo, el gran viatger venecià, va iniciar el seu recorregut per la Ruta de la Seda quan tenia disset anys, el 1271. Després de travessar Armènia, Pèrsia i Afganistan va arribar a la Xina, a la cort de gran kan, Kublai Kan, net de Genguis Kan. Va tornar a Venècia el 1295, després d’haver recorregut més de 24.000 quilòmetres, i va recollir els seus viatges a Il Milione o Llibre de les meravelles, una obra que durant molt de temps va ser llibre de capçalera de viatges i aventurers. Però no és d’aquest text del qual vull parlar-vos, tot i que el protagonista del relat que us proposo també és Marco Polo.
Avui m’agradaria recomanar-vos un dels llibres més deliciosos que he llegit: Les ciutats invisibles, del gran escriptor Italo Calvino. Imaginem-nos Polo a la cort del Gran Kan, l’emperador dels tàrtars, informant el monarca de les ciutats que ha conegut al llarg de les seves expedicions per l’imperi; imaginem-nos el kan demanant-li aclariments. Imaginem-nos Marco fent referència als fundadors d’aquestes ciutats, a la seva morfologia, a les formes de govern, a les relacions entre els seus habitants, a les característiques socials i a tots aquells detalls que li desperten curiositat, interès. Imaginem-lo com si fos el narrador de les Mil i una nits.
En aquests diàlegs imaginaris entre Kublai Kan i Marco Polo, el venecià descriu metròpolis amb nom de dona, totes diferents, totes amb alguna característica que les fa especials. De vegades són ciutats l’existència de les quals és impossible físicament, futuristes, de ciència-ficció. Algunes, estranyíssimes. Però tot i la gran imaginació que mostra l’autor, com la majoria de les persones, el protagonista d’aquesta narració té una necessitat imperiosa de sentir-se part d’una ciutat, d’una comunitat, d’arrelament. És per això que fa aquesta meravellosa declaració quan el kan l’insisteix perquè parli de Venècia, la república que ha deixat enrere fa tants anys:
“Marco, somriu. – I de quines altres creies que et parlava?
L’emperador no es va esgarrifar. – Però no t’he sentit mai dir el seu nom. I Polo: – Cada cop que descric una ciutat dic alguna cosa de Venècia. – Quan et pregunto sobre altres ciutats, vull sentir-te parlar d’aquelles ciutats. I de Venècia, quan et pregunto per Venècia. – Per distingir les qualitats de les altres, em cal partir d’una primera ciutat que resta implícita. Per a mi és Venècia. – Aleshores, hauries de començar cada història dels teus viatges des del principi, descrivint Venècia tal com és, tota, sense ometre res del que en recordes. L’aigua del llac només ondulava; el reflex de coure de l’antic palau dels Sung es va trencar en reflexos brillants com fulles flotants. –Les imatges de la memòria, un cop fixades amb paraules, s’esborren –va dir Polo–. Potser Venècia tinc por de perdre-la tota alhora, si en parlo. O potser, parlant d’altres ciutats, ja l’he anat perdent a poc a poc.”