“Mai no som infinitament lluny d’aquells qui odiem” Albert Sánchez Piñol

L’any 2002, l’editorial La Campana va publicar un dels llibres més inquietants i interessants que he llegit: La pell freda.

Estic segura que tots coneixeu l’obra de l’Albert Sánchez Piñol i, per tant, no cal que us digui que és una de les nostres plomes més importants tant en el seu vessant d’assagista com en el de narrador.

Però la seva primera novel·la, La pell freda, és possiblement una de les obres que més èxit han tingut internacionalment, ja que ha estat traduïda a 37 llengües. Pensem que de l’edició en català se’n van vendre més de 150.000 exemplars! A més, el 2017 se’n va fer una versió cinematogràfica que es va rodar a Islàndia.

Tot comença quan el protagonista de la novel·la desembarca a la platja d’una illa perduda en mig de l’oceà Atlàntic perquè hi ha acceptat una feina com a oficial atmosfèric durant un any. L’únic visitant de l’illa no surt a rebre’l i sembla que la relació que hi establirà no serà d’amistat.

Per si amb això no n’hi hagués prou, de seguida s’adona que cada nit apareixen molts visitants que tampoc s’acaben de mostrar amistosos, per la qual cosa, i malgrat la mala relació amb en Batís Caffó (aquest és el nom de l’habitant de l’illa), n’haurà de compartir el far. La seva cabana de fusta no li garanteix la seguretat.

Tot i que La pell freda és, sens dubte, una novel·la del gènere fantàstic, amb molt pocs personatges i on el protagonista explica la seva història en primera persona, l’autor va més enllà en aquesta obra que s’acosta a l’anàlisi antropològica. Ens acompanya durant tota la lectura pels sentiments més primaris de l’ésser humà: la crueltat, l’odi, l’amor, la por, el desig, l’esperança.

Ens trobem davant d’un llibre que analitza la relació entre les persones, les conseqüències de la solitud, d’una solitud que gairebé sempre està relacionada amb la manca de comunicació i amb l’enfrontament entre els “diferents”.

La por del protagonista, que s’arriba a convertir en terror, fa que el temps transcorri amb una lentitud insuportable, que només es preocupi per aconseguir sobreviure, per la necessitat de descansar després de lluitar nit rere nit contra els visitants.

Però, al final, senzillament, el protagonista s’acostuma a viure d’aquesta manera, indiferent al perill i amb l’obsessió d’acabar amb els “cicautes”, els visitants nocturns.

Isabel BargallóTots els articles de Isabel Bargalló →