Josep Piera, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 202
Quan he sabut que Josep Piera és el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany, de seguida m’ha vingut al cap un llibre que va arribar a les meves mans fa molts anys: Poemes de l’orient d’al-Andalus. Els poemes, traduïts al català per Piera, els van escriure poetes de Dénia, Alzira o València en àrab, abans de la conquesta de Jaume I. N’hi ha de bellíssims i, sense la seva feina de traductor, molts de nosaltres no els hauríem pogut llegir mai. Però, tot i que us en recomano la lectura, no és el llibre de què vull parlar-vos en aquesta ocasió.
Aquest intel·lectual, poeta, assagista, traductor dels poetes arabigovalencians i novel·lista, és també autor de llibres que podríem denominar literatura de viatges, uns llibres que no tenen res a veure amb guies plenes de fotografies i amb noms tan cridaners com Tot París o Londres en un cap de setmana.
L’autor retrata, en l’obra que recomano aquí, una de les ciutats més belles i contradictòries que conec, alhora que en dona una visió personal, inseparable de la seva experiència durant l’estada el curs acadèmic 1985-1986 com a lector a la Cattedra di Lingua e Letteratura Catalana de l’Instituto Universitario Orientale.
Piera desgrana l’any que va passar a Nàpols, el bellíssim cadàver barroc al qual es refereix. Una ciutat sorollosa, però plena de racons silenciosos on poder-se refugiar amb un cafè i un llibre; de museus on, “si hom vol veure-ho tot atentament”, la visita pot transformar-se en una “experiència fatigant” i, per tant, cal triar allò que anomena “l’antologia personal”. Sembla, doncs, que la bellesa en excés cansa.
Alguns fragments del llibre m’han ajudat a reflexionar molt més ara que quan el vaig llegir per primer cop _ amb raó Joan Fuster deia que “només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir” _, entre els quals en transcric un que relaciona Nàpols amb dues ciutats a tocar, destruïdes per l’erupció del Vesuvi el 69 dC, Pompeia i Herculà:
Ciutats silencioses en ruïnes, ciutats sorolloses de ruïnes...
I és exactament així com coneixerem Nàpols de la mà de Piera, full rere full. A poc a poc, de mica en mica, pas a pas, a través de les seves experiències i de la seva visió particular de la ciutat:
Febrer, el primer mes complet a Nàpols.
¿Balanç? Comence a conèixer relativament la ciutat, el golf d’extrem a extrem. M’acompanye de lectures i gent interessant.
Ja ho veieu, res a veure amb la guia Tot Nàpols en un cap de setmana!