Estupor i tremolors és la fórmula amb què cal dirigir-se a l’emperador del Japó, segons el protocol, però aquest llibre no té res a veure amb el “sobirà celestial”, sinó amb un altre tipus de sobirà, el que neix de la jerarquia implacable, de la rigidesa en les relacions i de la burocràcia que s’imposa a les grans companyies japoneses. I potser no només a les grans companyies japoneses, oi?
Aquesta realitat queda palesa a l’inici del llibre que us presento: “El senyor Haneda era el superior del senyor Omochi, que era el superior del senyor Saito, que era el superior de la senyoreta Mori, que era la meva superior. I jo, jo no era la superior de ningú.”
Així comença a explicar-nos Amélie Norhomb la seva relació laboral amb l’empresa Yumimoto a Tòquio un dia de gener de 1990. Una noia de vinti-dos anys, que va néixer i va passar la seva infantesa al Japó perquè el seu pare, un diplomàtic belga, hi havia estat destinat, decideix tornar-hi contractada per aquesta multinacional nipona com a traductora i intèrpret.
La il·lusió amb què emprèn el retorn al país del sol naixent queda totalment destruïda pel tracte que rep a la feina, on va sent degradada progressivament. D’auxiliar comptable a noia de les fotocòpies, de noia de les fotocòpies a noia dels cafès; de noia dels cafès a noia dels lavabos. Fins i tot acaba rebent una de les ordres més absurdes que ningú hagi rebut mai: “Li ordeno que no entengui el japonès”, li diu un dels seus caps, tot i haver-la contractat justament perquè el parla molt bé.
Durant l’any que dura el seu contracte rep una humiliació rere una altra i, no obstant això, es nega a dimitir perquè ha de preservar el seu honor. Una de les bases fonamentals de la cultura japonesa, l’honor, i la protagonista del llibre l’admira profundament. Tot i això, què podria obligar-la a protegir el seu honor si ella és una dona occidental? Doncs probablement ha tornat al Japó per reivindicar la seva identitat japonesa, l’única pàtria que ha conegut. Quan acaba l’any de contracte, i sense cedir ni un bri de terreny a la seva part occidental, Amelie presenta la dimissió davant del president de la companyia, el senyor Haneda: “S’atansa el final del meu contracte i volia anunciar-vos amb recança que no podré renovar-lo.”
Aquesta obra de 1999, la vuitena de Norhomb, i en part autobiogràfica, va ser un èxit molt important de vendes, va guanyar el Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa, va ser adaptada al cinema per Alain Corneau (2004), al teatre i va provocar algun incident diplomàtic entre el Japó i França que, això sí, no va anar més enllà de l’anècdota.