Tot i que encara no us hagi recomanat cap llibre de poemes, m’agrada la poesia. De fet, de jove n’havia llegit molta. Sobretot, de poetes catalans! M’enamorava i m’enamora la musicalitat de Carner i de Costa i Llobera, la força de Maria Mercè Marçal, la proximitat de Martí Pol i l’extraordinària precisió d’Espriu. Em continua sorprenent la modernitat del nostre Ausiàs March i la bellesa del seu vers. Ara bé, quan vaig descobrir Estellés, amb el seu cant a la quotidianitat i a la terra, a la mort i a l’amor, vaig adonarme de la dificultat que té la senzillesa, de com n’és de difícil escriure una poesia tan propera com la que ens ha deixat aquest gran poeta. Em va robar el cor des del primer moment i me’l continua robant.
El primer llibre d’Estellés que va arribar-me a les mans fou Llibre de meravelles, un títol que comparteix amb el relat de viatges del famós Marco Polo i amb un dels textos que ens ha llegat Ramon Llull. Però, mentre Polo descriu països llunyans i Llull ens acosta al pensament dels filòsofs grecs, Estellés fa en aquest llibre una crònica de la València de postguerra i de la consolidació del franquisme dels anys cinquanta. Dona veu a molts personatges anònims que la poblaren i n’evoca els carrers, les places; explica el dia a dia trist i brut d’aquella època, quan l’avinguda del Port va arribar a tenir un nom tan hilarant com Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz, un requetè que va morir en l’enfonsament del Baleares.
Això sí, murri com era, no es va estar de fer una picada d’ullet, un homenatge, als poetes de la literatura medieval catalana i, molt especialment, als valencians del Segle d’Or: la majoria dels poemes del llibre porten com a epígraf alguns versos d’aquests autors. “Els amants”, probablement el més conegut ‒aquell que diu “NO hi havia a València dos amants com nosaltres”‒ va precedit de l’epígraf “La carn vol carn”, d’Ausiàs March. I així, entre poetes i vida quotidiana, aquest llibre és una crònica històrica i literària de la ciutat.
L’exemplar que tinc ara entre les mans el vaig comprar el 1977 i, tot i que està molt atrotinat, el conservo com un tresor. De la mateixa manera que preservaré sempre a la memòria l’homenatge que la XXII Universitat Catalana d’Estiu a Prada va retre al poeta, ja gran, ja just de salut. Recordaré el gimnàs del Lycée Charles Renouvier aquell mes d’agost, ple de gom a gom; amb nordcatalans, principatins, balears i valencians aplaudint llargament, a peu dret, amb força, amb admiració i agraïment a aquell que un dia va escriure “Assumiràs la veu d’un poble”, perquè, no ho dubteu, Vicent Andrés Estellés la va assumir.