A la Paquita Coma, en memòria.
Ja feia temps que volia proposar-vos la lectura d’algun llibre de Pep Coll i, com us podreu imaginar, el problema era decidir quin de tots. No em passa només amb aquest autor, això. Què hi farem! Finalment, he pensat que, si aquesta novel·la us agrada, en llegireu més i us convertireu, com jo, en admiradors de la ploma d’aquest magnífic escriptor pallarès que conrea l’assaig, la crítica literària, el teatre i la narrativa infantil i juvenil; alhora que és un gran dinamitzador cultural.
Doncs bé, finalment m’he decidit per aquesta novel·la perquè em va tornar a caure a les mans a La Pobla de Segur el mes d’agost durant els quatre dies que hi vaig passar, envoltada d’aquelles muntanyes que tant estima l’autor, mentre recordava una parella de pallaresos que vaig admirar i apreciar molt, i que tenien una relació important amb la llum. Com gairebé tota la comarca, oi? Podríem afirmar que als Pallars hi ha un abans i un després de la llum. I tot plegat queda reflectit en una novel·la que aprofita la narració autobiogràfica de Manuel Gavarri, un avi nascut amb el segle XX que, en un llarg vol d’avió entre Sidney i Barcelona, explica la seva vida a la noia que l’acompanya.
La vida de Manuel Gavarri és, en el fons, una excusa per fer un recorregut per la història pallaresa del segle passat. Hi trobem, magistralment descrits, els canvis econòmics, socials i ideològics del nostre país de la mà d’un home capaç de sobreviure a dictadures, guerres i canvis estructurals rellevants, gràcies a la seva falta d’escrúpols. Perquè és un home molt poc escrupolós, en Gavarri.
Doncs bé, tot i que la moral no és la seva qualitat més destacada, es fa inevitable sentir una certa simpatia per aquest home quan descobreixes la gran quantitat d’oficis que ha tingut, l’afiliació a grups polítics de tota mena, la seva relació amb l’estraperlo durant la postguerra, els amors viscuts i la seva capacitat d’adaptar-se a les situacions més diverses i treure’n sempre algun profit.
Envoltada de les muntanyes dels Pallars, amb una calor d’agost gairebé insuportable, vaig tornar a devorar El segle de la llum, com si fos el primer cop que la llegia, com si no sabés com acaba, allunyant-me de la novel·la amb recança només quan calia sortir de casa o fer el sopar. I és que Pep Coll aconsegueix, com dir-ho?, enganxar-me a les seves històries, sempre interessants.
Com que estic segura que aquest llibre us agradarà tant com a mi, un cop l’acabeu podeu obrir les pàgines de L’abominable crim de l’Alsina Graells, Les senyoretes de Lourdes, El salvatge dels Pirineus, Al mateix riu d’Heràclit, L’any que va caure la roca, El pont de Mahoma o de qualsevol altra obra de l’autor, perquè, us ho asseguro, no us decebran.