És difícil veure representada aquesta obra de teatre als escenaris catalans. En canvi, és una de les més colpidores que podem imaginar: una dona que ha matat el seu nadó, que ha estat enviada a una institució psiquiàtrica per aquest motiu i que explica el fet en un monòleg en vers.
Caterina Albert, l’autora, va enviar el text als Jocs Florals d’Olot de 1898 i l’obra va ser guardonada per un jurat que va demanar la presència de l’autor per sol·licitar-li una sèrie de modificacions abans que La infanticida pogués ser llegida i representada. Calia rebaixar-ne la violència, adequar-la a la moral i als costums de l’època. Ella, però, no solament no va respondre, sinó que no va fer cap canvi al text, que va ser modificat per un dels membres del jurat.
A més a més, quan es va descobrir que l’escriptor era una escriptora, es va produir un gran escàndol. Com era possible que una dona escrivís una cosa així? Una dona relativament jove, de bona família i soltera gosava parlar sobre sexe, avortament, infanticidi i bogeria. No eren temes propis de la feminitat, aquests. El paper de la dona escriptora s’havia de circumscriure a relats d’amor romàntic i a la moda. A partir d’aquest moment, va prendre la decisió de publicar sempre fent servir un pseudònim masculí. Per això la coneixem literàriament com a Víctor Català.
Però, què provoca tanta commoció en aquesta història? Senzillament, l’autora ens enfronta a una realitat més que habitual entre les dones joves d’entorns rurals, dedicades a tenir cura de la casa, dels homes, de la feina del camp. Sotmeses, a més, a l’autoritat fèrria del pare o del marit.
En el cas de la Nela, la protagonista de l’obra, l’arribada a la seva vida d’un home jove i atractiu, de qui s’enamora bojament, desencadena tota la trama. En Reiner, el cavaller salvador, l’abandona quan sap que està embarassada. Què pot fer una dona soltera amb un fill en l’ambient rural on viu? La Nela intenta avortar i no se’n surt. Finalment, té la criatura, una nena.
Prova per tots els mitjans que no la descobreixin, però una nit la nena plora, no deixa de plorar i la Nela, desesperada, perd el seny i la llença a la mola del molí.
Evidentment, La infanticida no té res a veure amb la temàtica que, encara ara, es denomina literatura per a dones i és una declaració d’intencions de les característiques que acompanyaran tota la narrativa de Caterina Albert. L’autora topa amb tot allò que la societat del seu temps considera adequat que una dona escrigui o llegeixi. Per tant, amb aquest text assistim al trencament de les normes que sempre són estrictes amb les dones i permissives amb els homes, és clar.
Quan s’acosta el 8 de març, sempre tinc l’esperança de veure una fotografia de Caterina Albert en algun dels cartells publicitaris o l’anunci d’una conferència que reivindiqui la seva obra literària, una obra que m’agrada definir com de feminisme quilòmetre zero. Dissortadament, sembla que no som gaire amics de les feministes de proximitat.