Abans de Nadal, mentre tafanejava per les llibreries de Molins, vaig fullejar un llibre d’Orhan Pamuk que em va robar el cor des del primer moment i vaig pensar que no podia faltar a la llista de la carta als Reis d’Orient.
El llibre té un títol molt suggeridor: Records de muntanyes llunyanes. Però com que érem al mes de desembre i encara faltava una mica per a l’arribada de Ses Majestats, vaig decidir rellegir una de les obres que més m’agraden d’aquest autor. Així que Istanbul es va convertir en el meu llibre de capçalera fins que, el 6 de gener, Baltasar va deixar-me Records de muntanyes llunyanes al balcó de casa. I, és clar, aquest darrer llibre va substituir Istanbul a la tauleta de nit.
Però no penseu que Istanbul va quedar en l’oblit, perquè, entre altres coses, és un dels llibres que sempre havia tingut intenció de recomanar-vos. És un llibre preciós, inclassificable, on hi ha memòria personal i història de la ciutat. Hi trobareu referències als escriptors i a la cultura de la gran urbs en què s’ha convertit... Bizanci? Constantinoble? Istanbul? Una ciutat entre Europa i Àsia, plena d’art, de vida, de colors i d’aromes, que ens meravella. És tan moderna i tan tradicional alhora!
Ara bé, què representa per a un noi que hi ha nascut i crescut veure com la ciutat que ha conegut es desdibuixa i desapareix davant dels seus ulls sota grans gratacels i ramats inacabables de turistes? I què passa quan, alhora, desapareixen també la seva infantesa i els seus referents familiars? L’autor ens en parla honestament. I ho fa acostant-nos a Nisantasi, Cihangir, el Corn d’Or i el Bòsfor, i a les transformacions que van experimentant els seus barris d’infantesa i joventut.
Orhan Pamuk es reconeix personalment i creativament en Istanbul, una ciutat a la qual declara el seu amor i sense la qual no seria qui és. Ell mateix ho confessa:
«Hi ha autors, com Conrad, Nabokov o Naipaul, que han aconseguit escriure amb èxit canviant de llengua, de nació, de cultura, de país, de continent i fins i tot de civilització. I sé que, de la mateixa manera que la seva identitat creativa ha guanyat força amb l’exili o amb l’emigració, el que a mi m’ha determinat ha sigut el fet de mantenir-me lligat a la mateixa ciutat, al mateix carrer, a la mateixa casa, mirant el mateix paisatge. El destí d’Istanbul és el meu destí: hi estic lligat perquè aquesta ciutat és el que m’ha fet ser el que soc».
A través d’un llibre que molts consideren la seva millor obra, la metròpoli es converteix, en mans de l’escriptor que volia ser pintor, en un quadre decadent i seductor, explicat a poc a poc, al ritme de les passejades d’Orhan Pamuk per Istanbul.