A Antoni Bargalló, el meu pare, en memòria

Vaig créixer escoltant el pare parlant de Santiago Rusiñol: del dramaturg, del pintor, del bohemi... El pare l’admirava perquè el considerava un artista polifacètic i ho era. Una de les obres que més li agradaven era La merienda fraternal, una obra en un acte que transcorria durant un berenar de militants polítics i que acabava com el rosari de l’Aurora.

Però no és aquesta petita joia la que m’agradaria recomanar-vos en aquesta ocasió, sinó una barreja de cròniques de viatge, comentaris culturals i reflexions personals, en què Rusiñol combina el seu humor irònic característic amb una mirada crítica, però afectuosa, sobre la societat argentina i la comunitat catalana que s’havia establert al país austral. El títol del llibre és Del Born al Plata (1910) i Edicions del Cràter l’ha reeditat cent catorze anys després de la seva primera edició.

El llibre es situa en un moment en què les relacions entre Catalunya i Amèrica Llatina estaven en ple auge, especialment pel que fa a l’emigració, el comerç i els vincles culturals. El Riu de la Plata, amb la seva gran activitat comercial i cultural, és un lloc simbòlic de trobada de dues realitats: la catalana i la sud-americana. L’obra mostra com Rusiñol observa i reflexiona sobre aquestes dinàmiques, tot contrastant l’ambient vibrant de la Barcelona del Modernisme amb la cultura i els costums de l’Argentina.

Rusiñol utilitza el viatge com a eina no només de descobriment geogràfic, sinó també de reflexió personal i cultural, en una obra està carregada de descripcions poètiques i profundes que busquen no només capturar els paisatges i la vida quotidiana, sinó també les emocions i les percepcions de l’autor. Rusiñol es mostra com un observador detallista, i el seu estil líric i modernista és un element central en el llibre.

Hi trobareu tant les observacions agudes de l’autor com el seu interès per retratar amb detall la vida quotidiana i els costums dels llocs que visita. Rusiñol no solament descriu els paisatges i les ciutats, sinó que també aborda les relacions entre Catalunya i l’Argentina, el paper de l’emigració catalana i les diferències culturals que observa entre els dos països.

Quan el llegiu us adonareu que és un llibre de viatges molt particular, ple d’ironia i humor, qualitats que l’autor utilitza per mostrar les seves impressions sobre la societat, els costums i els paisatges del continent austral.

Jutgeu una d’aquesta vosaltres mateixos:

“Els transatlàntics tenen això. Com que s’aturen tan poca estona no’s pot veure més que lo principal, i lo principal de tot arreu sol ser tan sols lo aparatós, lo ample, lo gran, però mai lo íntim, lo arrecerat, lo quiet, que és lo que no’s pot ensenyar als forasters de dues hores, i aon s’hi amaga la bellesa”.

Jo, no hi puc estar més d’acord.

Isabel BargallóTots els articles de Isabel Bargalló →