Soc una gran admiradora de la ploma de Kallifatides. He llegit i rellegit molts dels seus textos, tant els que ha escrit en grec com els que ha escrit en suec. Dissortadament (o potser no) ho he hagut de fer en les magnífiques traduccions al català. Aquest mes és un gran plaer presentar-vos un llibre d’aquest gran autor: Un nou país més enllà de la finestra.
En aquest petit assaig, l’autor reflexiona a l’entorn de la identitat; més ben dit, a l’entorn de les identitats. Probablement és el que m’ha dut a triar aquest llibre en aquests temps que vivim a Europa, en general, i a casa nostra, en particular. Les migracions de persones de països del sud cap al nord, d’europeus cap a Amèrica, d’africans cap a Europa fan que les societats que els reben es transformin i, alhora, transformen les persones.
A Catalunya fa gairebé un segle i mig que vivim aquests processos amb una certa intensitat, des de les primeres migracions de les comarques de muntanya i de pagès cap a Barcelona; més tard, amb les obres de l’exposició de 1929, amb l’arribada de murcians, per no parlar de les fortíssimes migracions des d’Extremadura, Castella, Andalusia i Aragó després de la guerra del 36... i ara, i des de fa unes quantes dècades, amb persones procedents de diferents països d’Amèrica, Àsia i Àfrica.
D’altra banda, cal no oblidar que molts de nosaltres també hem emigrat. Jo ho he fet en més d’una ocasió i faig meva una de les reflexions del llibre: la societat que ens rep canvia; l’emigrant, també. La qüestió és: com es produeixen aquests canvis? I a quina velocitat? Tot és canvi: el país que deixem, el país que ens acull, nosaltres... Sobretot nosaltres, que ja no som els mateixos de quan vam marxar. Diu Kallifatides: “Els conflictes del futur seran entre els qui estan disposats a canviar i els qui no ho estan”. Probablement, a Suècia això deu ser cert; a Catalunya ja és el present i, fins i tot, és el passat.
A Suècia, és possible que aquests processos hagin arribat més tard i, com diu Kallifatides, hi hagi una massa social rígida als canvis i a les diferències. En tot cas, tot seria més fàcil si tothom fes seves les consideracions de l’autor en referència als seus fills. Gairebé al final del llibre afirma que:
“El seu cervell és de constitució sueca [el dels seus fills]. El món que els esperava quan van obrir els ulls era el suec. La llengua que van sentir al seu voltant era la sueca. Jo soc grec, els meus fills són suecs. Mai no he intentat fer-los una altra cosa.
El que podia fer era donar-los la meva Grècia. Els llegia la Ilíada i l’Odissea, i les valoraven igual com les meves històries de la Salsitxa Voladora. No volia que la meva hel·lenitat esdevingués una amenaça per a la seva vida. Els la vaig donar com a regal, no com a feina obligatòria.”.
Que senzill i que difícil alhora!