Un cop més — perquè ja ho he fet un parell de vegades— us recomano un llibre “juvenil”, un llibre que estimo molt i que rellegeixo sovint. I, és clar, us preguntareu com és possible que una persona a les portes de la jubilació (ara ens jubilen per no res) encara xali amb Les aventures de Tom Sawyer. La resposta és senzilla, massa i tot.
He de confessar-vos que aquest llibre em trasllada directament a la infantesa, a aquella època en què els programes infantils de televisió només duraven de sis a nou del vespre (i els rombes t’enviaven de cap al llit sense apel·lació possible); quan trobar un “tresor” en un parc —una pedra polida, un tros de filferro tort, un cargol brillant— podia ser l’aventura del dia; quan anaves al col·legi de dilluns a dissabte i tothom ho trobava normal; quan algun mestre tenia la mà llarga i ningú no s’escandalitzava; quan veníem d’un món on els avis havien après a estimar calladament i la família no et convertia en el centre de l’univers, però t’estimava sense mesura. I, sobretot, a una infantesa plena de pors —moltes pors—, però també de descobertes petites i immenses.
I enmig de tot això, hi havia en Tom Sawyer. Per a mi, era un heroi de debò. Un heroi que caminava descalç, que feia campana quan li venia de gust per anar a nedar o a pescar, que s’escapava de casa a la nit i s’enfrontava sense tremolar a perills tant imaginaris com reals. Un heroi que sempre se’n sortia i que no reconeixia cap autoritat si no li venia de gust. Un esperit lliure, indòmit, que ens mostrava un món on la valentia no consistia a no tenir por, sinó a no deixarse’n vèncer.
Mentrestant, nosaltres fèiem el que podíem: pedalejàvem amunt i avall pels parcs de la ciutat amb bicicletes que sempre grinyolaven, inventàvem jocs absurds i a les nou del vespre érem al llit, amb els llençols freds i el cap ple d’aventures que no viuríem mai. O sí!, perquè els llibres, aleshores com ara, tenen la virtut de fer-nos viure tantes vides com vulguem.
I encara hi ha una cosa més: tinc una debilitat especial per l’autor, Mark Twain. Aquell home tenia una manera molt personal —i molt esmolada— de veure el món. Es permetia el luxe de riure’s del mort i del qui el vetlla, de retratar la hipocresia amb una ironia finíssima i de recordar-nos que, ben mirat, la vida és massa seriosa per prendre-se-la seriosament.
Per tot això i molt més, Les aventures de Tom Sawyer continua sent per a mi un refugi, una companyia i una porta d’accés a aquella mirada neta i descarada que només els infants conserven. Si el llegiu —o el rellegiu, que encara és millor—, potser també us descobrirà algun racó oblidat de la vostra pròpia infantesa. I això, us ho ben asseguro, val la pena.
Per cert, ja haureu notat que el títol del llibre que vaig recomanar el mes passat no és La ciutat cansalada, com es pot llegir a l’encapçalament de l’article. Un petit error de dues lletres! Per sort, a l’autor, que era molt de la broma, li hauria fet gràcia.