L’any ha començat fred, molt més fred que els darrers hiverns, i el títol de la novel·la de Rafa Lahuerta suggereix latituds encara més gèlides. Però no caldrà anar tan lluny, ja que Noruega ens endinsa en una geografia urbana i íntima molt més propera: la d’una ciutat i la d’un home sotmès a una transformació profunda. O potser, més aviat, a una lenta desintegració.
Fa temps que s’ha posat de moda rejovenir-ho tot: els cossos, les persones, les ciutats. Encara ressona la campanya “Barcelona, posa’t guapa”, vinculada als Jocs Olímpics del 1992, que va netejar façanes i va projectar una imatge renovada de la ciutat. Barcelona va rejovenir: més lluminosa, més amable, aparentment més jove i amb una part de la seva personalitat perduda per sempre. És el que tenen les modes!
Una cosa semblant va passar a València amb el desviament del llit del Túria cap al sud. De sobte, el riu va desaparèixer i el seu antic curs es va convertir en un jardí immens i verd. La ciutat també va rejovenir, però, paral·lelament, tota una manera de viure-la i de mirar-la es va anar esvaint.
Què se’n va fer de la ciutat del riu, dels barris antics, de la vida que hi bategava? El resultat s’assembla massa al rostre d’algú que s’ha sotmès a un lífting: alguna cosa no acaba de quadrar; ja no sembla ben bé ella mateixa. S’ha desfigurat. S’ha desintegrat. Ni les ciutats ni nosaltres no semblem haver après a madurar amb dignitat.
Aquesta pèrdua d’arrelament travessa Noruega de cap a cap. Lahuerta rescata una València aspra, sovint lletja i amb una humanitat incòmoda. Una ciutat amb defectes i virtuts, amb ombres i esquerdes, com recorda l’autor en evocar la plaça Redona a mitjan anys noranta: “A poqueta nit, la plaça Redona es convertia en un càmping a l’aire lliure. S’omplia de rodamons i borratxos que dormien entre les parades, resguardats pel sostre metàl·lic que sostenia l’embruix del vell Clot”.
A Noruega, la ciutat no és només un escenari, n’és un protagonista essencial: memòria, ferida i mirall. I la novel·la esdevé una reflexió lúcida i incòmoda sobre allò que perdem quan, obsessionats pels nostres desitjos, per les nostres pors i per la incapacitat de madurar, intentem esborrar les marques del temps que ens han fet ser qui som.
Si voleu conèixer la història humana que s’amaga darrere de Noruega, caldrà que llegiu el llibre. Possiblement en traureu unes conclusions diferents de les meves, sobretot si us dic que, malgrat la duresa del relat, quan vaig acabar de llegir la novel·la vaig pensar que era un llibre bonic, tot i que ens deixi un regust amarg.