Hi ha llibres que arriben a nosaltres en un moment concret i n’hi ha d’altres que simplement hi han estat sempre. El Crist de nou crucificat és, per a mi, un d’aquests llibres. Corre per casa des que tinc memòria. Formava part de la biblioteca del pare i, amb els anys, ha acabat convertint-se en un objecte gairebé familiar: el paper es va oxidant, la coberta mostra el pas del temps i els peixets de plata n’han rosegat les vores. Tot i això, continua ocupant un lloc privilegiat al prestatge i també en la meva memòria lectora. No sé si va ser gràcies a aquesta novel·la que vaig iniciar la meva relació d’amor amb la literatura grega, però sí que sé que hi torno sovint, amb aquella barreja d’admiració i emoció que només desperten els llibres importants.
Durant dècades, l’autor, un escriptor grec nascut a Creta, quan l’illa encara formava part de l’Imperi otomà, va ser un dels escriptors europeus més llegits i admirats del segle XX, tot i que avui potser ha quedat una mica oblidat. Va ser nou vegades candidat al Nobel de Literatura, però la seva relació conflictiva amb la cúpula de l’Església ortodoxa grega i la posició política lliure i heterodoxa que mantenia van contribuir a apartar-lo del guardó. Parlo, és clar, de Nikos Kazantzakis, conegut sobretot per Vida i fets d’Alexis Zorba, la novel·la que va inspirar la pel·lícula Zorba the Greek, en la qual Anthony Quinn balla un sirtaki que no oblidarem mai.
A El Crist de nou crucificat, els habitants d’un petit poble grec sota domini otomà representen cada set anys la Passió de Crist i es preparen per interpretar els papers que els han tocat. Kazantzakis aprofita aquesta història aparentment senzilla per reflexionar sobre la fe, la pobresa, la llibertat, el sofriment i la justícia. El pope, l’agà turc, el noi ric, el pastor o la vídua obligada a prostituir-se es mouen entre la por, la cobdícia, l’egoisme, la generositat i la necessitat de salvació en un relat ple de passió que mostra amb una força extraordinària totes les contradiccions humanes.
La primera traducció catalana, de Joan Sales, contribueix decisivament a transmetre l’energia de l’obra original, amb una llengua viva, pode- rosa i d’una gran capacitat descriptiva. Fixeu-vos en aquest fragment:
“La gent d’aquest poblet és excel·lent, dura a la feina, bons pares de família; també l’agà és un bonatxàs, amic del raki, dels perfums forts – mesc i patxulí – i del noiet grassó que ara seu a la seva esquerra en un coixí de vellut. L’agà contempla entendrit els cristians, com un pastor els seus cabridets... , i pensa amb alegria: “¿Bona gent, bona! Enguany m’han omplert el celler d’obsequis de Pasqua: formatges, tortells, pa de pessic, coques, ous pintats de vermell... I fins un – ¿que Al·lah el protegeixi! – m’han dut una capsa de màstic de Cio perquè el meu Yusufaki pugui mastegar i li faci bona olor la boqueta...”
El Crist de nou crucificat continua interpel·lant-nos perquè ens obliga a enfrontar-nos a les nostres contradiccions i a reflexionar sobre la justícia, la compassió, la llibertat i la redempció. I, gràcies a la traducció de Sales, la lectura es converteix també en un homenatge a aquella generació irrepetible de grans traductors al català.