L’òpera de Vigata, publicada en català gràcies a una magnífica traducció de Pau Vidal, és una de les novel·les més singulars i divertides d’Andrea Camilleri. Lluny dels casos del comissari Montalbano, forma part de la sèrie històrica de Vigata en què l’autor porta fins a l’extrem un dels seus grans trets distintius: la riquesa lingüística. Aquí, cada personatge parla la seva varietat d’origen —sicilià, piemontès, llombard, romà o toscà—, mentre que un prefecte alemany s’expressa en un italià macarrònic. El resultat és una novel·la coral, d’un humor irresistible, en què les llengües no només caracteritzen els personatges, sinó que són un element essencial de la comicitat.
Tot comença quan el prefecte vol inaugurar un teatre a Vigata amb l’òpera Il birraio di Preston, que el poble considera una imposició de l’Estat. Aquest fet desencadena una trama plena d’intrigues, assassinats, incendis, interessos polítics i mafiosos, personatges extravagants i situacions còmiques. Amb l’habitual ironia d’Andrea Camilleri, la novel·la ofereix una sàtira de la societat siciliana, marcada pels abusos de poder, les mesquineses i la indiferència col·lectiva, tot jugant amb una estructura narrativa fragmentària que ret homenatge a Si una nit d’hivern un viatger, d’Italo Calvino.
Aquesta exuberància converteix el llibre en un autèntic maldecap per a qualsevol traductor. Pau Vidal ha explicat que la novel·la era «tan impossible de girar al català» que va acabar proposant una solució tan atrevida com poc ortodoxa: substituir les varietats italianes per diferents dialectes catalans —mallorquí, rossellonès, pallarès, barceloní i lleidatà— per conservar l’efecte que produïa l’original. El mateix traductor admet que era «una cosa desaconselladíssima per la traductologia», però també reconeix que va ser una experiència especialment engrescadora i que el resultat permetia mantenir viu el joc lingüístic de Camilleri, encara que, com ell mateix conclou amb humor, «la versemblança, com diria ell mateix, se’n va a fer-se fotre».
Saber tot això encara fa més impressionant una novel·la que sembla escrita des del plaer de jugar amb la llengua, amb les llengües. Camilleri converteix la diversitat lingüística en un espectacle literari ple d’equívocs, ironia i vitalitat. A més, el lector català té la sort de poder-ne assaborir una versió que va optar per assumir riscos abans que renunciar a l’efecte original. El birraire de Preston, títol que va proposar Pau Vidal per a la traducció catalana, és molt més que una gran novel·la còmica: és un magnífic exemple de com una traducció pot esdevenir un acte de creativitat.