El 10 d’abril de 1945, immediatament després de l’alliberament, començaven les emissions de Ràdio Sarajevo, la primera emissora de Bòsnia i Hercegovina. I Ràdio Sarajevo és també el títol de la novel·la en què Tijan Sila explica la seva guerra. No aquella guerra que havia assolat Europa entre 1939 i 1945, sinó una altra guerra, molt més pròxima en el temps: la que va destruir Sarajevo a finals del segle XX, mentre Barcelona, entre eufòria i detencions policíaques, celebrava els Jocs Olímpics de 1992.
Recordo aquella enèsima guerra dels Balcans d’una manera especial. Seguia les notícies amb una barreja d’incredulitat i angoixa i em sentia fascinada per la fortalesa dels habitants de Sarajevo, condemnats a viure sota un setge que els exposava cada dia a la fam i a la mort. Des de la distància confortable de Barcelona, intentava imaginar com era viure en una ciutat assetjada. No sé si era imaginable. Després de la guerra, alguns nens bosnians van venir a Barcelona per passar-hi un mes, convidats per una entitat de la qual jo formava part. No havien vist mai el mar. Els feia por el bosc. Encara recordo com contemplaven amb prevenció la serra de Collserola, tan pròxima i tan desconeguda. Per a mi, de sobte, la guerra deixava de ser una notícia que arribava a través de la televisió i adquiria els ulls, les mans i la gana d’uns nens.
Tijan Sila hauria pogut ser un d’aquests nens. La seva història, però, va prendre un altre camí. La seva família va aconseguir abandonar Sarajevo durant la guerra i instal·lar-se a Alemanya. I és des d’aquesta distància —la del qui fuig, la del qui sobreviu, la del nen que després haurà de reconstruir allò que va viure— que Sila torna a la que fou la seva ciutat.
La lectura de Ràdio Sarajevo m’ha retornat a aquella última dècada del segle XX, quan Europa semblava haver oblidat les seves pròpies lliçons. Una Europa que havia jurat que certes atrocitats no tornarien a repetir-se i que va permetre que, dins de la seva geografia, es tornessin a produir guerres, matances de civils, setges i fam. Potser per això el llibre incomoda tant, perquè ens obliga a mirar de nou allò que havíem preferit considerar irrepetible. Sila no explica gestes ni heroïcitats. No busca convertir la guerra en una història èpica ni els seus protagonistes en herois. Explica, més aviat, situacions absurdes, doloroses i difícils de creure. I és precisament aquesta absència d’èpica la que fa que el llibre sigui tan colpidor.
Mentre llegeixo, em faig moltes preguntes. No perquè necessiti comprovar els fets que explica Sila, sinó perquè la seva narració em recorda fins a quin punt, en una guerra, les certeses es desfan i la condició humana queda exposada en tota la seva fragilitat. Potser això és el que m’ha retornat aquest llibre: no només el record d’una guerra que vaig seguir des de lluny, sinó també el d’aquells nens bosnians que, un estiu, van arribar a Barcelona. Uns nens que no havien vist mai el mar, que tenien por del bosc i que menjaven tomàquet amb delit. Durant uns dies, la seva guerra i la nostra vida quotidiana van coincidir en una mateixa ciutat, Barcelona. I jo encara els recordo amb afecte i admiració.