El 22 de març, “La Contra” de La Vanguardia va publicar una entrevista al senyor Toni Massanés, gastrònom. Actualment és el director del laboratori culinari Fundació Alícia, al recinte Món Sant Benet, que combina tradició popular i investigació científica sobre els aliments. El títol d’aquesta entrevista és tot un emblema.
La gastronomia posa sempre a taula els grans debats dels nostres dies. Som el que mengem i això té repercussions personals i també comunitàries, ja que implica hàbits, gustos, ritme de vida, però també té repercussions en el tipus de comerç, la sobirania alimentària, la prevenció de malalties, etc.
És veritat que enlloc es menja com a casa? Fins fa poc temps, les cuines tradicionals brillaven a les cases més que no pas als restaurants. Quasi cada dia, les mestresses de casa anaven a la plaça i a les botigues a comprar. Les xemeneies fumejaven a migdia i pels carrers se sentia l’olor que sortia de la cassola. Menjar una pizza per sopar servida a domicili era inimaginable. Hem abandonat la cuina de casa? Al migdia o a la tarda arribem a casa cansats i no hi ha temps, i, a vegades, tampoc humor, per fer cuina de cullera i xup-xup. I llavors enyorem la cuina de l’àvia, aquella patata i col o la sopa de ceba, plats senzills i econòmics o, més ben dit, caríssims perquè demanen temps. I d’això no en tenim.
La cuina és art, tècnica i paciència per sublimar la necessitat. La cuina és sobretot civilització. Toni Massanés diu que també és ciència. Tot i que entrar en un restaurant o a una botiga de comestibles no és anar a la farmàcia, la gastronomia és salut. La medicina preventiva recalca molt l’alimentació i la gastronomia també forma part del tractament mèdic prescrit. El Sr. Ramon San, el metge de capçalera insigne de Corbera de Llobregat, sabia dir a quines cases es menjava bé i a quines no sense ser a taula a l’hora de dinar. Era un doctor d’aquells que visitava amb el puro i la seva (im) popularitat entre els als infants va fer que li cantéssim d’amagat “San, San, San, San és el doctor”. La memòria enllustra la vida.
No és cert que la vida d’abans fos millor ni la d’ara pitjor. Més enllà de les consideracions melancòliques, també tenim grans motius per a l’optimisme. Sempre serà millor cuinar per gust un cop a la setmana que no pas per necessitat cada dia. I les nostres viles, un divendres al vespre ja no són tristes i fosques: sovint costa trobar taula al restaurant i les converses a les taules brillen i destil·len alegria. La cuina continua sent una de les millors maneres que les persones hem trobat per celebrar la vida. A voltes, el món i la vida poden ser ingrats, però d’una cuina, sempre poden esperar-se’n coses bones. La cuina, la taula i la conversa milloren el món.