L’estació de Sants portarà aviat un afegitó dedicat a la soprano barcelonina. El promotor no ha estat l’Associació de Veïns de la Vila, ni cap cercle cultural, ni tan sols el Ple de la ciutat: ha estat el Govern espanyol i, sortosament, hi ha hagut polèmica, perquè si no hi ha polèmica, un fet no és important. Deixem les unanimitats per als règims dictatorials i les societats indiferents.
Una primera qüestió és la idoneïtat del nom. Montserrat Caballé és un geni en el seu art i em penso que no se li ha acabat de fer justícia. Potser en altres llocs haurien creat beques i càtedres amb el seu nom per fomentar la creació cultural. Per tant, voleu dir que se li escau la dedicació en un lloc tan poc harmònic com una estació ferroviària? I a més, no és coneguda una vinculació amb Sants. Per això, alguns han demanat que en tot cas se li hauria de dedicar a Núria Feliu. D’acord, però té la mateixa pega: rebatejar carrers i infraestructures no és que sigui problemàtic, és que és una correcció per part d’una autoritat pública, d’un nom que la gent ja s’ha fet seu. I això porta al fracàs, perquè encara no he sentit dir a ningú que agafarà un vol al Josep Tarradellas amb destinació al Charles de Gaulle.
De fet, a mi m’agraden els llocs que no porten el nom d’una patum. Els noms de carrers més antics són d’origen medieval i són els que han perdurat més temps. Per exemple, la plaça del Vi a Girona, la plaça del Blat a Valls o el carrer dels Safareigs a Sant Cugat. En general, els topònims, els termes que fan referència al nom d’una via pública, tenen el seu origen al segle , quan es va desenvolupar l’urbanisme que va acabar amb les ciutats medievals. La toponímia té una limitació: cada any mor una patum que potser mereix ser immortalitzada en un espai públic. I també cada dia neixen futures patums. Però no cada any es creen més carrers. Per acabar-ho d’adobar, l’historiador hispanista anglès Paul Preston deia que Catalunya i Espanya devien ser els llocs del món on més canvis de nom de carrers s’havien produït.
Dues qüestions finals. Sort n’hem tingut dels ajuntaments democràtics. Si la competència sobre els noms dels carrers fos del mateix que ha rebatejat l’estació, m’hi jugo un pèsol que no hagués estat tan fàcil la supressió de la nomenclatura franquista. I, per cert, l’any passat, l’Agència Tributària va fer una campanya contra el frau fiscal que es diu “No es magia, son tus impuestos”. De ben segur que els usuaris no patiríem tants retards si la soprano hagués declarat tots els seus impostos a l’Administració que ara li ha dedicat una estació, que també és porta de sortida per al turisme fiscal.
I l’anècdota: a finals dels 80, amb la immersió lingüística en ple funcionament, una coneguda meva va ser companya de classe de Montserrat Martí i Caballé, també artista i filla de la il·lustre soprano. La nostra protagonista va tenir el detall de regalar una foto dedicada a cada companya. Hi deia “con afecto, Montserrat Caballé”.