La Companyia Elèctrica Dharma mereix un carrer a Molins de Rei. L’idil·li entre la vila i la banda de música ja té un llarg recorregut, tal com ho demostren les vegades que la Dharma ha estat a Molins, però sobretot per la seva relació amb el Camell. A més, la colla de la bèstia de foc va ser una de les grans convidades al concert del cinquantè aniversari de la Dharma celebrat l’any passat.
Però els motius també són artístics. El so tradicional, que no pas tradicionalista, del saxo soprano, tan semblant a la tenora, i el seu esperit mediterrani han fet que a cada generació s’alci victoriós entre la música enllaunada i d’èxit estiuenc fugisser. La Dharma és sinònim de festa, de cultura popular i amb un pòsit dels sons del país, però sense ser folklorista gràcies a una fusió pròpia de diferents estils. “La presó del rei de França” és una convocatòria a celebrar la vida. La Dharma ha combinat els sons de rock amb les arrels medievals del país; per exemple, el Llibre Vermell de Montserrat.
Hi ha un altre motiu de fons gràcies a les seves lletres reivindicatives. Als nostres dies ja veiem quines són les conseqüències de les febleses de la globalització. Fa anys que la Dharma canta a favor de la mirada humana als problemes globals. Alhora els seus èxits també són un antídot contra la uniformització. Contra el perill que tot s’acabi semblant massa i que el caràcter de cada localitat quedi diluït en una societat de ciutats dormitoris connectades virtualment, però de carrers sense ànima. Cal remarcar els trets propis; relacionar els aspectes de la vida comunitària (cultura, música, festa o simbologia pública) reforça la identitat de cada vila. La tradició ens ha fet un regal: l’agermanament Camell – Dharma. I ho hem de saber aprofitar.
Els carrers no són només unes vies de comunicació; són el lloc on es desenvolupa la vida. Però, per una banda, a Catalunya, el revisionisme i el debat de la nomenclatura sempre està en marxa per motius de moltes menes.
Per altra banda, quan es dedica un carrer a un personatge es busca una certa atemporalitat per a èpoques diferents i futures. No ha de ser tampoc una canonització civil, perquè tots els personatges tenen les seves llums i les seves ombres. No cal buscar una exemplaritat de virtuts. Jo em conformo amb la identificació amb què dèiem abans dels elements que conformen la vida comunitària.
És inevitable que el lloc idoni seria l’actual carrer Enric Granados. Aquest carrer fa olor de pólvora tot l’any i el so de les trompetes és permanent. Ens trobem que l’actual nom del mestre lleidatà no és polèmic i no hi ha un clam social que demani la seva substitució, però sí que ha quedat fora d’època, no transmet una passió com la Dharma i, sobretot, no té una especial vinculació amb la vila. Així doncs, l’insigne pianista sabrà perdonar-nos aquestes consideracions, fetes en nom de la música i amb bona voluntat, i ben segur que ens farà un lloc per immortalitzar també la Dharma en la nomenclatura dels nostres carrers.