Quan el fred s’aviva i arriba l’hivern -aquest cicle comença per Tots Sants i s’allargassa fins passat Sant Josep-, quan els dies són curts i les nits són llargues, la música i la cultura popular ens porten el record, viscut o no, de la llar de foc, xemeneies fumejant i carrers amb olor de soca que crema. Aquest ambient de recolliment, tan impregnat en nosaltres, lluny en tot cas de la societat urbana, ha propiciat un patrimoni cultural importantíssim en forma de contes, poemes, cançons, plats i també postres. Curiosament, el fet de disposar de la collita dels fruits secs ha creat al nostre país unes tradicions populars i familiars que encara perduren i que ens fan sentir que ja som a Nadal: neules, torrons de tota mena, tortells, massapans, etc. Avui, però, els sistemes de calefacció i el confort han fet perdre el sentit de la mudança de les estacions, però no ens ha fet oblidar tot un seguit de tradicions relacionades amb l’hivern.
Així, doncs, amb l’arribada del fred la gent s’estava a casa i la vida social quedava en estat de letargia, un Nadal ben diferent de l’actual. I en aquelles circumstàncies, durant segles i segles, la imaginació i la creativitat han anat fent de les seves i avui ens trobem que el desembre és amb tota seguretat el més important de l’any pel que fa a les llaminadures, el mes ideal del llaminer, tenint en compte que en ell es concentren les festes més esclatants de tot l’any: Nadal, Sant Esteve, la revetlla de Cap d’Any i la nit màgica de Reis. Cada país ha desenvolupat les seves tradicions i en efecte, tot aquest reguitzell de celebracions es fa patent a la taula, la qual s’engalana i es fa motiu de refectoris esplèndids amb guisats extraordinaris i originals, de la millor qualitat i amb corresponents llaminadures.
Sense ànim de ser exhaustius recordarem a fora de casa nostra, el panettone, els polvorones, mantecados, alfajores, paciencias, pestiños, borrachones, anguilas, mazapanes de Toledo, etc. A casa nostra: pans i troncs de Nadal, el pa de pessic d’Olot, les rosquilles de pinyons, el resiné de Prats de Molló, les ametlles torrades de Menorca o la confitura de gerd del Canigó.
Sens dubte, però, arreu del país els grans protagonistes tant a la taula com a les cançons populars són els torrons i les neules. L’historiador del teatre Francesc Curet, en les seves “Visions barcelonines” ens explica: “els torrons, massissos i consistents, evoquen castells feudals i cenobis, mentre que les neules frèvoles i trencadisses, més femenines, sembla que hagin nascut en un convent de monges”.
L’origen dels torrons ve de tan antic com vulguem, els àrabs, els jueus, els romans i fins tot els egipcis. El que està clar és que és un producte mediterrani, que va d’Alacant i Xixona fins al Vallespir i a on a cada comarca hi ha una especialitat. I a vila i ciutat trobarem un pastisser que fa el seu torró inigualable i que any rere any és esperat en aquests dies.