De sempre m’han agradat les llegendes, les històries personals que s’uneixen a uns esdeveniments i que donen lloc a un desenllaç inesperat. La llegenda es guanya el cor dels oients, apel·la a una força superi or a la racionalitat i fa brillar els bons sentiments a través d’una intermediació màgica. És una elaboració de carrer, no de labo ratori ni de saberuts, perquè a tots ens agrada que guanyin els bons, que la pel·lícula acabi amb un petó i que puguem aplaudir.
Posaré un exemple d’això que dic que potser no té més de cent anys.
El senyor Emili Puig tenia una pastisseria al carrer de la Cort Reial, un dels més coneguts del barri antic de Girona. Sembla ser que un pastisser francès li devia ensenyar l’elaboració d’un pastís que anomenava chou à la crème, que va servir d’inspiració per fer el gironí xuixo. La chou equival a la pasta que a Catalunya anomenem lionesa.
Doncs bé, a partir de l’elaboració d’aquest dolç, l’imaginari popular va saber crear un origen fabulós protagonitzat per en Tarlà, un acròbata que va entretenir la ciutat de Girona en una època de quarantena a causa d’una epidèmia. La llegenda diu que en Tarlà es va enamorar de la filla d’un pastisser. Durant una visita a la seva enamorada, va sentir que el pare arribava i es va amagar dins un sac de farina, fins que va esternudar fent “xui-xui”. Per tranquil·litzar el pastisser, en Tarlà va prometre casar-se amb ella i va regalar al pare la recepta d’un dolç desconegut, el xuixo, anomenat així en record de l’esternut delator.
A partir d’aquesta tradició oral recreada per l’escriptor gironí Carles Vivó, el xuixo va néixer a Girona als anys vint del segle XX a la pastisseria del carrer de la Cort Reial. Cal escriure’l sempre “xuixo” i no amb ortografies com “xuxo” i fins “chucho” (això val per la pronunciació). Ni tampoc “xuixu” o “xuxu”.
La llegenda és ben viva i actualment la màgia d’en Tarlà encara en fa de les seves per guanyar les pandèmies. Des de fa més de vint anys, l’entitat gironina contra el càncer Oncolliga organitza la Marxa del Xuixo, una caminada popular per recaptar diners per a la causa i en la qual els pastissers gironins col·laboren oferint un xuixo als participants.
La formació d’una llegenda és un dels processos democràtics més inquietants que hi pot haver, ja que una llegenda relaciona uns fets aparentment sense cap connexió i els dona un relat que és acceptat per la comunitat, alhora que irradia uns anhels favorables sobre la base d’una certa màgia. Em refereixo a les llegendes clàssiques, no pas als rumors que intoxiquen i busquen fer mal. Ben pensat, a la nostra època ens caldria un punt d’innocència llegendària que s’escapi del control científic i, per descomptat, molts menys rumors.