El mos de torró més agredolç que he tirat avall en ma vida haurà estat a Anglaterra. Era una època en què transitava per una etapa d’indiferència nadalenca i un any no em va venir de gust, com diu l’anunci d’un producte no artesà, tornar a casa. Va ser, però, la millor manera de revaloritzar una diada que havia donat per descomptada. Cadascú de nosaltres té el seu favorit (el meu és el cremat), i una mossegada d’aquell arribat de casa gràcies al Royal Mail em va despertar tota una sèrie de vivències. Un sabor o una olor ens pot evocar un episodi vital o una mancança, tal com va descriure Marcel Proust amb una magdalena a “A la recerca del temps perdut”. L’any següent no sabia si no tornar-ne a menjar mai més per a no repetir aquell regust o endrapar quatre taules senceres a fi de saldar els comptes.
Des de temps antiquíssims els torrons són les grans postres de Nadal que acompanyen la sobretaula, el vers dalt de la cadira, el Tió i la cantada de Nadales. El torró ha anat adaptant-se a cada època i actualment n’hi ha més tipus que no pas fa cent anys, però la tradició ja tracta d’això: incorporar noves varietats i que els quatre pals de la baralla s’adaptin al paladar contemporani.
El torró té un origen llegendari i discutit, tal com passa amb totes les coses importants de la vida, i especialment en gastronomia. Hi ha referències jueves, àrabs i fins i tot de l’antiga Roma. Sigui com sigui, el
Una llegenda data el seu naixement a Barcelona, l’any 1703, i precisament en una època de pandèmia. De sempre en aquestes èpoques cícliques la humanitat ha buscat entreteniments i alegries que facin més passatgera la situació. Hom diu que el gremi de la Ciutat va convocar un concurs entre els Mestres pastissers amb la condició que el producte fos nutritiu i que tingués una certa duració. El guanyador va resultar ser el senyor Pere Torró.
Vaig trobar la llegenda de la pandèmia a “El llibre de les neules i els torrons”, del mestre pastisser de Sants Josep Vives i Molins, persona coneguda per les seves múltiples activitats comercials, literàries i divulgatives. Malauradament el senyor Vives ens va deixar aquest passat mes de maig a causa de la COVID-19 a l’edat de 90 anys. A mode d’homenatge i agraïment li dedico aquest article i farem arribar un exemplar del “Tot Molins” a la família.