Si haguéssim de triar un dia per a portar un estranger al país, segurament el dia indicat seria Sant Jordi. Molt sovint, la força d’aquest dia no rau en les impressionants gentades, sinó en com se celebra en els racons més allunyats: podrem escoltar la llegenda de la princesa i el drac en una escola rural, trobarem una rosa regalada d’amagat i, lluny dels rànquings de venda, un autor tornarà a obrir les portes de casa seva per signar el seu llibre no mediàtic.

Sant Jordi ho té tot per ser un dia especial: una princesa, un drac ferotge, un heroi salvador, una llegenda que acabà bé, la rosa que representa el renaixement primaveral de la natura i la vocació cultural... Insuperable. És bàsicament la festa de l’amor, la cultura, la rosa i el civisme. Precisament, el fet de celebrar-la en dia feiner contribueix a l’esclat de la festa, la fa inexpugnable a la temptació d’un pont primaveral i el dia lectiu de l’escola es trasllada al carrer. De tant en tant, surt el debat de si hauria de ser un dia festiu, però jo crec que perdria l’encant: la tradició ja l’ha feta com a dia laborable i em penso que aquesta és la seva gràcia. A voltes se l’ha volgut contraposar a l’11 de Setembre, però són dies d’un contingut diferent.

És una diada que aplega i que a tothom li ve de gust celebrar. Qui celebra Sant Jordi? Tothom: llibreters, floristes, escoles, tota mena d’associacions, els que regalen roses i els que voldrien regalar-ne, els que compren llibres per a un ésser estimat, etc. L’any passat vaig rebre una visita a l’habitació de l’hospital: una associació de pacients oncològics em van regalar una rosa de paper feta a mà. Va ser un dels dies més bonics a l’hospital. (Un consell discret i en veu baixa: feu visites o envieu missatges a un malalt; dona molta vida.)

També s’ha intentat exportar la Diada de Sant Jordi a altres llocs, però hi manca algun ingredient que el fa genuí i que és fruit de la tradició. Una parada de roses i llibres a Londres o a Molins de Rei té un context propi i el significat i la vocació també seran diferents.

Per motius militars, el culte a sant Jordi a Catalunya ve des de l’edat mitjana. Els reis catalans l’invocaven i les corts el van declarar patró de Catalunya el 1456. D’un temps cap aquí, els pastissers i forners hem arrodonit la diada amb el pa i el pastís de sant Jordi. Tot ajuda a l’hospitalitat cap al nostre amic foraster.

Jesús CardonaTots els articles de Jesús Cardona →