Una de les escenes més divertides d’Els Pastorets de Molins de Rei és la visita de Satanàs al taller de Sant Josep. Sant Miquel també hi és, d’incògnit, vestit de captaire. Satanàs tempta Josep amb un encàrrec descomunal i aquest li respon que només és un fuster de pagès. L’autor, Pitarra, sabia el que es feia: Satanàs treu les seves armes sobre la vanitat i els diners; Josep, en canvi, representa el poble. Pitarra pren partit pel poble i atorga fortalesa a Josep i l’autoritat a Sant Miquel. Aquesta escena és tot un debat sobre el desenvolupament urbà ben obert des de fa més de cent cinquanta anys. El context en què es va escriure l’obra era la revolució industrial, el creixement urbà i l’èxode del camp cap a la ciutat. És una escena també ben actual amb les qüestions del medi ambient i la vida rural.
L’expressió fuster de pagès també la fa servir Josep Pla: ell situa Sant Josep al cafè jugant a cartes i a la petita tertúlia de fusters, serrallers, ferrers, basters i paletes del poble. Pla diu que els objectes que Josep fabrica són una mica matussers i d’un ajust una mica precari, però són sòlids i ferms. És un fuster de pagès.
Poso aquests dos exemples artístics per mostrar fins a quin punt la festa de Sant Josep havia estat molt popular. Josep no és un sant místic, és un dels nostres, un menestral; avui en diem un autònom, que té família i negoci. El nom Josep és històricament un dels més posats a Catalunya. Ja ho diu la dita, “de Joseps, Joans i ases n’hi ha a totes les cases”. El 19 de març era festa grossa, Sant Josep, patró dels fusters i, actualment, el dia del pare. Havent tingut un avi fuster i l’altre de nom Pepet, és natural tenir grans records d’aquest dia. També se’n diuen el meu pare i el meu fill.
La gastronomia acompanya aquesta diada amb la crema de Sant Josep. Ja som a la primavera, el dia és més llarg i han ocorregut uns fets fonamentals: les gallines són més ponedores i també les vaques han augmentat la producció de llet. Els receptaris de la crema es remunten ben lluny, a l’edat mitjana, i són recollits en els llibres gastronòmics més antics. La crema és una elaboració compartida a la Mediterrània. L’escriptor i gastrònom Jaume Fàbrega parla de la crème brulée francesa, la crèma d’Occitània i la creme caramelo portuguesa, que també es cremen amb una pala. I fins i tot hi podem relacionar la panna cotta italiana o la mateixa crema italiana de la Toscana i algun custard anglès.
Habitualment, la festa de Sant Josep cau en Quaresma; per tant, encara hi ha bunyols. Josep Pla dedica aquest meravellós retrat de Sant Josep: “Sant Josep és el temps dels bunyols. Jo m’afiguro el meu sant patró portant a la mà una vara florida i un cove de bunyols a cada banda de la seva persona esborrada i grisa. Sobre els coves de joncs i de vímets netíssims, hi posarem uns draps lluminosos, enlluernadors, de lli. Sobre la blancor, hi ha els bunyols daurats, empolsimats de sucre fi. Sant Josep fou fuster, i així és natural que l’olor de bunyols lligui tan bé amb l’olor dels flocs de les fusteries”.