A les deu tinc hora amb la doctora. Una de les meves filles ve amb mi. Un altre dels fills es queda amb l’àvia i així repartim la custòdia d’aquest matí. Pugem a l’autobús i rebem la primera bona notícia del dia: el xofer espera que seguem per a continuar la marxa. S’hi nota per part de l’empresa una jornada de formació i de bones pràctiques, ja que ho he constatat més d’una vegada. El país civilitzat s’avança al marcador. Civilització 1 - Barbàrie 0.
Amb aquesta calor porto pantaló curt i, per tant, la pròtesi és visible. Hi ha reaccions de tota mena als passos de vianants i entre els altres usuaris del transport públic. S’hi ha de posar un punt d’humor. Si no fos així, acabaríem a bastonades com ja em va passar ja fa uns dies en un pas de vianants. Reconec que a una furgoneta li vaig picar amb la crossa, el conductor em va dir que fes passar la crossa per un altre lloc i, lamentablement, la meva part bàrbara va marcar un gol amb una contestació també lamentable. Per sort, el semàfor es va posar verd i la cosa no va anar gaire més enllà.
Arribem a l’hospital. Esperem que surti surti el nostre torn a la pantalla. A les sales d’espera també hi ha altres pacients acompanyats d’un menor, el qual no és el que s’ha de visitar. Som al juliol i la conciliació familiar, laboral i escolar en aquest país és la que és. L’àvia o la mare -normalment qui s’emporta un menor com a acompanyant són dones- porta un conte, una joguina i el mòbil, que és el que acaba triomfant. D’altra banda, els preus dels casals a l’àrea metropolitana també són un problema mal resolt, igual que les polítiques familiars. Els bàrbars ens han fet un gol.
Ja fa estona que un dels nens que també hi ha a la sala d’espera mira la meva cama. La mare el renya fluixet i li demana que pari de mirar. Però el nen s’aixeca i em pregunta què m’ha passat. La mare li diu morta de vergonya: -Jordi, si us plau!-. Li explico la infecció, però que em trobo molt bé i que dono moltes gràcies als metges. Mirar el món amb mirada de nen. La Civilització s’avança al marcador. Seguim que el matí va molt bé. Sortim de la visita i anem a esmorzar que ja ens l’hem guanyat i també fem una mica d'espionatge comercial. I aquí ens trobem a l’altre plat de la balança. A vegades et trobes indiferència i d’altres de menyspreu. Però també en altres moments perceps unes mirades de commiseració, d’excessiva misericòrdia. No cal, que qui no té un all, té una ceba.
I amarats de calor, una mica cansats, però contents d’haver passat aquest matí tan agradable amb la Joana, arribem a casa i em ve al cap aquest fragment com crec que deia El Quijote:
“Hoy es el día más hermoso de nuestra vida, querido Sancho; los obstáculos más grandes, nuestras propias indecisiones; nuestro enemigo más fuerte, el miedo al poderoso y a nosotros mismos; la cosa más fácil, equivocarnos; la más destructiva, la mentira y el egoísmo; la peor derrota, el desaliento; los defectos más peligrosos, la soberbia y el rencor; las sensaciones más gratas, la buena conciencia, el esfuerzo para ser mejores sin ser perfectos, y sobre todo, la disposición para hacer el bien y combatir la injusticia donde quiera que estén”