Aquest setembre s’han celebrat els cinquanta anys de la primera transmissió radiofònica en català d’un partit de futbol després de la mort de Franco. Va ser el 5 de setembre de 1976. El locutor Joaquim Maria Puyal i Ortiga va narrar el partit entre el Barça i el Las Palmas des del Camp Nou a través de Ràdio Barcelona.
Puyal pertany a les tardes de futbol de la nostra memòria. Va lligar la nostra infantesa a les victòries i als episodis també funestos del Barça: el segrest de Quini, les lesions de Schuster i Maradona o la infausta final de Sevilla. Però també a les grans gestes, com els trobadors de la Grècia clàssica que explicaven les històries dels seus déus i els seus herois als pescadors i a la canalla. A la segona lliga de Cruyff, enmig de l’eufòria per prendre-li una lliga al Madrid a l’última jornada, va proposar portar el Tenerife al Gamper.
Puyal va crear un diccionari i va cultivar un lèxic per explicar el seu amor a la llengua catalana i la seva passió pel futbol. Va crear unes expressions que van connectar amb l’oient: la bimba, el dribling, escapolir-se de l’escomesa, orsai, hems, etc. Puyal s’havia documentat sobre com els periodistes d’abans de l’ocupació franquista narraven el futbol. Va recuperar i actualitzar aquest lèxic, que els avis recordaven i va construir una complicitat amb les generacions noves i alhora els nous catalans veien en el futbol una porta gegant d’integració.
Però Puyal és més, encara més i més. És un personatge que ha sabut mantenir la seva privacitat en un món tan avesat a la tafaneria. No és d’aquells que aporten més vida personal que talent. No només no fa servir les xarxes socials, sinó que tampoc té telèfon mòbil. Prefereix parlar cara a cara.
De sempre ha gaudit de l’estima de l’audiència. Els seus programes de TV3 tenien un 90% de pantalla. Però l’èxit té un preu i la seva independència de criteri respecte dels partits polítics, també. Jo crec que a Puyal el van vetar. Només així s’entén que mai arribés a ser director de TV3 o de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Tampoc li van deixar crear una ràdio privada en català.
Però la seva feina ha fet un país més culte, lliure, alegre i treballador. I ha estat tan generós que amb ell van créixer Eduard Boet, Isabel Bosch, Mònica Terribas, Antoni Bassas, Jordi Basté, Ricard Torquemada, Pilar Calvo, etc.
Mestre Puyal, per molts anys!