L’habitatge s’ha convertit en un dels principals problemes socials del Baix Llobregat. Comprar o llogar un pis és avui molt més car que fa una dècada. L’encariment de Barcelona contribueix també a una redistribució residencial cap al Baix Llobregat.
El 2024, Barcelona va registrar un saldo migratori intern negatiu de 17.020 persones, mentre que el Baix Llobregat en va presentar un saldo positiu de 1.062. Les dades no permeten atribuir aquest saldo només a Barcelona o al preu de l’habitatge, però mostren una redistribució dins de la metròpoli. Quan Barcelona esdevé inassolible, part de la demanda es desplaça cap a municipis més assequibles.
Aquesta pressió també es nota a Molins de Rei, Pallejà, Sant Vicenç dels Horts, Cervelló i Vallirana. La nova demanda, en un mercat amb poca oferta assequible, posa en tensió els preus i dificulta que els residents amb menys ingressos hi puguin continuar vivint.
El preu mitjà de l’habitatge de segona mà al Baix Llobregat ha passat dels 1.737,63 euros per metre quadrat del 2014 als 3.066,45 euros del 2025: un augment del 76,5%.
En el lloguer, la renda mitjana contractual ha passat dels 592,7 euros mensuals el 2014 als 1.080 euros el primer trimestre del 2026, un increment aproximat del 82%. Com més renda familiar absorbeix l’habitatge, menys marge queda per a altres despeses. Els joves són especialment vulnerables.
El Parc d’Habitatge Destinat a Polítiques Socials (PHPS) se situa entre el 2 % i el 3 % dels habitatges principals a la majoria de municipis, una xifra molt inferior a la de molts models europeus: l’OCDE situa el lloguer social al voltant del 8% del parc residencial de la UE, mentre que a països com Àustria, Dinamarca o els Països Baixos supera el 20%.
Cal ampliar el parc públic i social, mobilitzar sòl públic i impulsar l’habitatge assequible, cooperatiu i de rehabilitació, però també és vital aplicar efectivament les polítiques de contenció dels preus del lloguer als municipis declarats zona de mercat residencial tensat i garantir-ne el compliment. Molins de Rei, Cervelló, Vallirana i Sant Vicenç dels Horts ja hi estan inclosos.
Habitatge i mobilitat són dues cares del mateix problema: quan una família no pot assumir el preu d’un pis a prop del lloc de treball, es veu obligada a buscar-lo més lluny. Això comporta més desplaçaments, més despesa i més dependència del vehicle privat.
El Baix Llobregat necessita una estratègia metropolitana sobre l’oferta, el parc públic i els lloguers. L’objectiu és clar: que l’encariment de Barcelona no converteixi la comarca en una nova frontera d’expulsió residencial i que joves i famílies puguin continuar fent-hi el seu projecte de vida. És una qüestió que afecta directament el nostre futur.