Tot just el passat mes de maig, es complien 50 anys de la mort de Caterina Casas i Maimó, primera regidora a la nostra vila, l’any 1934 a les files d’Esquerra Republicana de Catalunya. Amb l’esclat de la Guerra Civil i la victòria del bàndol franquista, vàrem haver d’esperar 39 anys per poder tornar a votar en unes eleccions municipals i que la dona pogués tenir un altre cop un cert protagonisme a la política.
D’aquestes primeres eleccions democràtiques de l’any 1979 en va sortir la primera i fins ara única alcaldessa de la nostra vila, l’Antònia Castellana del P.S.U.C. Des d’aquell moment i fins al dia d’avui les dones, malgrat tots els entrebancs, han anat guanyant protagonisme a la política tant en l’àmbit de Catalunya com en l’àmbit local.
Avui podem dir que 11 dels 21 regidors del nostre consistori, per primera vegada a la història, són dones.
Tenim un consistori que almenys en aquest aspecte reflecteix millor la nostra societat, i ens mostra cap a on hauríem d’anar avançant. Cal ressaltar que excepte una formació, la resta compleixen o superen la paritat, i que aquest fet ja no obeeix com podia passar quan van sortir la Llei Orgànica 3/2007 i la Llei de paritat17/2015 que marca un mínim del 40% de representació femenina, sinó a la vàlua política i personal de cadascuna d’elles. Voldria afegir que, afortunadament, totes elles en diversos graus, i en diferents àmbits, participen activament en la política municipal, ja sigui en les tasques de govern o bé des de l’oposició, motiu pel qual tenim tant una primera tinent d’alcalde, com diverses portaveus de diferents grups municipals.
Des de 1934 fins als nostres dies, totes les dones que han participat activament a la política municipal de la nostra vila, amb independència del seu origen, condició social i procedència política, han tingut en comú que han hagut d’enfrontar-se a una doble càrrega, d’una banda, pel fet de ser pioneres a ocupar espais reservats als homes, han hagut de demostrar ser molt millors que els homes per fer-se mereixedores de la confiança per ocupar un càrrec públic.
De l’altra, no oblidem que les càrregues familiars (fills, pares, llar) han continuat recaient tradicionalment en les seves espatlles, cosa que ha suposat un gran esforç per compaginar la vida política i familiar, tenint en compte que moltes d’elles a més tenien una altra feina.
El rol que han desenvolupat i el respecte merescut en la majoria dels casos, ha estat a costa de grans sacrificis personals, i d’una enginyeria familiar que no ha pogut deslliurar-les d’un sentiment de culpa, malgrat que alguns casos hagin tingut el suport de la família, no s’han deslliurat de patir l’anomenat “síndrome de la mala mare”, ni de patir les crítiques d’altres dones impregnades d’un masclisme cultural.
I més enllà de la política, la situació també s’estén a altres espais, com el món associatiu, el cultural i l’esportiu.
Felicitem-nos i seguim lluitant per restablir la igualtat en tots els àmbits.