La notícia que va sortir a primers de novembre sobre el trencament de l’acord de legislatura de Junts amb el Govern Sánchez ha suposat un terratrèmol a la política espanyola.
Aquest fet està basat en la manca de compliment dels acords per part del PSOE, una situació que és tradició entre els governs estatals i les forces polítiques perifèriques tant nacionalistes com sobiranistes.
Fins aquí tot “normal”, però a on va ara Junts? Perquè hores d’ara no ha plantejat, que jo sàpiga, cap alternativa, per exemple, una moció de censura. Una moció que per tirar endavant necessitaria els vots afirmatius de PP i Vox. És aquest l’escenari que vol la Direcció de Junts? És sempre lícit allò de com pitjor estiguem, millor? De veritat pensen i defensen els interessos d’una majoria de catalans i catalanes?
La injustícia de no aplicar totalment la Llei d’amnistia aprovada pel Congreso de los Diputados, que afecta el president Puigdemont i altres companys d’exili i d’aquí, no pot justifi- car la deriva cap a posicionaments de dretes anticatalanes.
Aquest apropament fa temps que és cada cop més visible: la negativa a donar suport a la reducció de la jornada laboral, a la llei per marcar un topall en els preus de lloguer d’habitatges, i el vot en contra del sostre de despesa del Govern central i d’altres fa palesa aquesta deriva, emmarcada fins aquí en aspectes de la política espanyola.
A casa nostra, la notícia que la Direcció de Junts, cedint a la pressió d’una part dels seus alcaldes, ha decidit aixecar el veto a arribar acords d’àmbit local, amb vista a les properes eleccions municipals de l’any 2027, amb l’extrema dreta del país, és a dir, Aliança Catalana, sembla sostenir l’argumentari de la primera part d’aquest article i la pregunta de cap a on va Junts.
No se m’oblida, perquè no soc un ingenu, que aquesta alternativa que suposa el Govern del PSOE, envers l’anterior govern del PP, és el del mateix partit que va signar el 155 i va propiciar i admetre una paròdia de judici contra el moviment independentista ara fa 9 anys, del resultat del qual en seguim patint les conseqüències.
Hi ha un punt que corrobora al meu entendre que el PSOE de Sánchez ha fet un gir important en polítiques socials, cosa que l’ha enfrontat a la dreta extrema i a l’extrema dreta espanyola, i on, sobtadament per a mi, Junts s’hi ha posat en estar en contra d’aquestes polítiques socials. Precisament aquesta política social i uns certs avenços en temes nacionals, com ara el català al Congreso, estan sent atacats amb un llenguatge “guerracivilista” per la dreta espanyola, la mateixa que va estar en contra de l’independentisme i que va utilitzar tots els mitjans de l’Estat, fins i tot la força, per combatre un moviment democràtic.
Jo, que soc independentista des de molt abans que gran part de la gent de Junts, i que alhora soc d’esquerres, no puc acceptar que se separi la llibertat nacional de la justícia social.
Aquest no és el país que vull jo.