El Jaume de Cal Negre ho portava a la sang. Va néixer compromès amb el seu entorn; el més proper i l’altre. A l’adolescència ja lluitava pel futur del nostre país i tots el seus actes varen seguir aquest camí. De regidor del primer Ajuntament de la democràcia ens trobàrem en la primera Fira d’Agricultura Ecològica celebrada a Molins de Rei, al carrer Miquel Tort, i d’aquí s’incorporà en la Coordinadora d’Agricultura Ecològica que havíem iniciat un parell d’anys abans. Ell i jo treballàvem en empreses de productes químics, però crèiem en un món menys contaminat. Va ser ell qui m’animà a fer cooperació a l’Àfrica i ambdós ens queixàrem de l’excés de despesa burocràtica per les ajudes. Vessava amb ganes de transmetre la informació del passat de Molins de Rei, heretat del seu pare, i lluitava per recuperar-ne més. I aquí voldria remarcar uns del seus darrers esforços:
Ja jubilat, gaudia cultivant oliveres. Això ho podien fer altres, però el seu esperit sempre el portava més enllà. Necessitat de fer marges, va decidir recuperar el sistema ancestral de pedra seca i aconseguí la col·laboració del també molinenc Josep Tresserras. Situada la finca prop de La Massota, indagà fins descobrir un dels camins de Sagramental i treballava per recuperar-lo. Un dia, entre la boscúria, trobà una pedra que els senglars havien fet rodolar costa avall i, examinant-la,
A la foto, el segon per l’esquerra. Foto: Parc Natural de Collserola.
s’adonà que podria ser una peça de la Torre Sunyer, altrament dita Massota. Me la mostrà, i desitjo que el descobriment pugui ser una postrema aportació seva.
Amb tot, el que voldria dir és que gent com ell deixen petjada. No esperava cap reconeixement, però el cert és que Molins de Rei i el món li estarem en deute. Adéu a un que vivia per recuperar el passat i per un futur millor!