En l’article de març, “Nobles i homes de la gleva”, vàrem referir-nos al primer document en què se’ns parla d’aquest lloc.
Va ser el 1001 quan Baldofred i la seva esposa firmen un document pel que cedeixen la seva propietat a Sant Pere de Roma:
“ (...) És per això que jo, Baldofred, prevere, i Chillió, dona, a honra de Déu omnipotent, conscients i moguts per l’amor, ens plau que quelcom de les nostres coses a Vós, és a dir, Pere apòstol i la vostra romana Església, en féssim, tal com en fem, donació. Us donem, doncs, a Vós, una petita propietat nostra amb les terres i vinyes, amb les cases i horts i arbres, juntament amb l’oratori i columbari, conreat o bé erm...en el lloc anomenat Duodècim”. Es reservaren, però, l’usdefruit per a ells i la seva descendència. L’oratori correspondria a l’església, i el columbari, a l’època, solia ser una torre quadrada, probablement fonament de l’actual.
El continent de dita propietat és evident que no sorgí de repent i,conseqüentment, considerem que ja existia en el segle anterior, més encara, com és el cas, si afirmen que l’havien comprat. És la raó per la qual, parlant dels visigots, sospitàvem que existiria aquest nucli comprès en l’actual Molins de Rei i adquirit, parcialment, per Jaume I.
Una data important és la del 1032, quan trobem el primer document en què s’esmenta la parròquia de Santa Creu d’Olorda, en un testament que fou jurat damunt de l’altar d’aquesta església de Sant Pere.
Superant la voluntat dels donants, el segle XII entra en joc Arbert d’Apierola, important senyor d’aquestes terres, qui en fa donació al monestir de Sant Cugat, i és a finals del segle XIII quan trobem el paratge de Sant Pere pertanyent al Mas Penedès, ara Can Capellans.
Posteriorment, l’ermita es troba adossada en tres costats a un mas, que passa de mà en mà prenent els noms de Matalí, i també Matalina la seva torre, i Moriscot, per acabar formant part del mas Bonet de Reguers (us sona Riera de Bonet?). El mas Bonet passà a Isabel Joan de Soler, mare de Dimas de Requesens, qui heretà el mas prenent la finca el nom de Torra Dimasa. Can Moriscot, ja enrunat, fou derruït a mitjans del segle XX i des de llavors veiem l’ermita tota sola dalt del turó.
Abandonada llarg temps, finalment fou restaurada el 1956 per l’Ajuntament i es tornà al culte però, solitària, va caure en mans del gamberrisme incult i destructor. Fa només un decenni que l’Ajuntament tornà a intervenir posant-hi reixes, intentant preservar-la de danys majors. Els incívics tornaren, buscant la manera d’arrencar reixes i ignorant que es tracta d’una de les històriques i valuoses esglésies romàniques del nostre país.