Quan s’edificà la primera església ja fou sota la invocació del gran arcàngel. Aleshores, els primers molinencs devien pensar que els calia molta protecció i, per fer-ho, qui millor que el capità dels exèrcits celestials?
El significat de Miquel ve de l’hebreu Micha’el, que vol dir ‘qui com Déu’, i se’l considera protector de l’església universal, virrei del cel i vencedor del dimoni. És per aquest motiu que Santiago Padrós el representà a la nostra església com un guerrer fornit.
Des de temps pretèrits, els pobles celebraven la diada del seu patró amb els mitjans de què disposaven: es reunien les famílies, es ballava i es cantava i es treia el ventre de penes, i mai podia faltar la processó en honor del sant.
Se’m recorda que el segle passat hi havia ball de matí amb toies per a la noia elegida, jocs florals, estrena, si es podia, de vestit (era molt habitual aprofitar el que ja es tenia, fent-li arreglos). I, ben pentinats, cap a la missa solemne! per a la qual es contractava a un predicador de prestigi que, diuen, cobrava segons les vegades que anomenava el nom del sant.
De vinyes i cereals, en el territori ja n’hi havia en temps dels ibers i romans, però no crec que aquest fos el motiu d’elegir el nostre patró; més aviat sí que podria influir el fet que la Festa Major de Sant Miquel fos acollida amb il·lusió al caure en una època de certa tranquil·litat i bonança econòmica perquè venia després de la collita dels cereals i avançada la verema.
Seguint els canvis dels temps, han desaparegut actes i n’han sortit de nous. Com a quasi tots els pobles, es ballaven danses populars que s’han anat arraconant a favor de les sardanes i es diu que un any, per la Festa Major, per esporuguir a les noies i a foranes es muntà una bèstia fantasmagòrica amb una calavera d’ase al que per ignorància anomenaren Camell. I fou tan espantós el resultat que va romandre en el nostre pensament fins a convertir-se en el Camell actual.
Però a Molins de Rei no hem d’oblidar que també teníem la Festa Major Petita: la del diumenge de Corpus, amb catifes de flors, fulles i tot el que pogués donar color. I per què el diumenge, quan Corpus cau sempre en dijous? Doncs ens hem de remuntar a l’inici de l’església de Sant Miquel com a sufragània de la de Santa Creu d’Olorda. El rector de la parròquia de Santa Creu, exercint els seus drets, el Dijous de Corpus feia la processó el dia oficial i Sant Miquel acceptava ser relegat al diumenge, acte que era presidit pel titular de la muntanya.