Possiblement, molts molinencs no s’han parat a pensar que pel centre actual de Molins de Rei hi passa el rec i, pot ser, també, que d’altres ni sàpiguen què hi ha a sota del conegut Terraplè, de manera que he pensat que val la pena que en siguem conscients.
Primera reflexió: el perquè del nom Terraplè. Un incís: penseu que els carrers no hi eren.
Tot ve de quan es va construir, l’any 1188, des de la resclosa (que ara ja no existeix) el rec que va fer possible els primers molins que donaren nom a la nostra vila. L’aigua exigia un pendent determinat per córrer avall i això es donava en la línia de la carretera de Caldes/ carrer d’Anselm Clavé i de la plaça de Catalunya cap a l’actual Biblioteca. Des del Molí va anar a creuar la carretera per la Casa de les Aigües, seguint per l’actual carrer de la Verge del Pilar (que llavors era quasi aiguamolls) i cap al riu.
El rec tenia la solera de terra i sovintejaven les riuades que obli- gaven a refer-lo, més o menys en el mateix lloc. Entre la riera de Cagalell, ara carrer Verdaguer, i la Biblioteca varen existir 17 molins: el de 12 moles, un altre de quatre i dos, tocant a la riera.
Com que el nivell del carrer de Baix era quasi el del rec, les riuades sovint malmetien les cases i aquesta és la raó per la qual el poble va créixer cap amunt.
Recordo que la meva àvia m’explicava que en una riuada, a principis del segle , a una amiga seva la varen haver de socórrer amb una barca.
Fins a la construcció de l’autopista, part del Pla encara se solia inundar i on és el Parc de la Mariona, els llims del riu fertilitzaven la terra, alhora que un canyar protegia la regadora que, sortint de la fàbrica Ferrer i Mora, permetia regar vastes extensions.
La imperiosa necessitat de protegir el rec i el poble de les riuades es resolgué amb la construcció d’un terraplè que, enlairat al costat de riu del canal, feia de barrera en el cas d’una crescuda de les aigües fluvials.
Un cop feta la barrera es pogueren projectar els carrers Rubió i Ors, Barraquer i Miquel Tort, això sí, amb soterranis que enlairessin els habitacles. Quan posteriorment s’edificà el costat de riu del Terraplè, a les cases també s’hi feren soterranis.
La protecció esmentada, popularment fou nomenada Terraplè, si bé fou batejada com passeig Larroca, el nom de l’arquitecte. Posteriorment, se li adjudicà el de paseo de José Antonio i, ara, passeig del Terraplè, per més que a mi m’agradaria dir-li rambla del Terraplè, sobretot perquè ha acabat com un curs d’aigua accidental, que és el significat de la paraula rambles, origen de les de Barcelona. A més, històricament, a Molins de Rei, el passeig de tota la vida era el que ara s’anomena Pi i Margall, tot i que l’hi han variat els cognoms segons els temps. Així podríem anar a ramblejar.